Malferida pel destí

Un curs més que acaba

2009-06-13T21:25:00.000+02:00

S’acosta l’última setmana de curs i tot el que això suposa. Tic-tac, tic-tac... les hores estan comptades! Bé, a l’escola ja està feta la part més grossa: l’avaluació, les notes, les memòries... O siga, que ara toca la part divertida, la festeta!!!

Dimarts els meus xiquets del cor faran un concert per a la resta de companys de l’escola. No serà gaire llarg, només cantaran 10 cançons, però jo crec que pot eixir una cosa ben bonica (creuarem els dits perquè així siga). Almenys crec que enguany han aconseguit cantar millor que l’any passat, i amb això a mi ja em tenen prou contenta. Eixirà bé, ho sé. Estic morta de por i molt nerviosa, però tinc fe en ells.

Per als dies següents quedarà la final de futbol de la lliga interna que s’ha fet entre els diferents cursos durant tot l’any a l’hora del pati, i el partit de futbol de mestres contra alumnes, que donarà pas a la cremà de la foguera escolar. Com veieu, són dies de màxima expectació! I tant grans com menuts estem desitjant que arriben.

Quatre dies per al comiat dels alumnes de sisé, per al dinar dels profes, per a les vacances oficials, per a les Fogueres... Per a descansar, que falta ens fa a tots.

I després... a formar part d’un tribunal d’oposicions. Una s’apunta voluntària pensant que mai agafen els voluntaris; pensant que en tot cas, si l’agafen, pot ser profitós com a experiència i a l’hora de traure noves idees, de veure altres metodologies en l’ensenyament de la música... Però resulta que no seré tribunal en l’especialitat de música, sinó en la de primària... O siga que em queda pensar només que serà profitós com a experiència. En fi, ahir quan ho vaig saber m’ho vaig prendre pitjor. Hui ja tinc la idea feta i crec que no serà tan terrible. Ja us aniré contant.

Un concert i dos dies més, un concert i dos dies més, un concert i dos dies més... i tot haurà acabat (més o menys) fins al setembre.

"Ací" de nou

2009-05-22T07:02:00.000+02:00

Torne a ser per ací. Us trobava a faltar. Ha sigut una mitja absència, perquè en la mesura en què m’ha sigut possible us he anat seguint, encara que no haja publicat res... Han sigut temps estranys. Però sembla que tot torna a la normalitat eixa que tant m’agrada, i això està bé!

Mon pare ja s’ha recuperat per complet, cosa que hi ajuda d’allò més. Jo, de moment, he tornat a recuperar la son que creia perduda. I continue valorant el temps que podem passar junts. Amb somriures i abraçades, amb moltes abraçades. Les coses tornen a tenir color, no sé si m’explique...

...

A migdia volaré cap a Mallorca. Me’n vaig a passar el cap de setmana. S’acosten les vacances i abelleix començar a gaudir, encara que només siga per un parell de dies. Ho necessite. Necessite que arribe l’estiu i oblidar un any que ha sigut més dur que qualsevol altre, un curs ple d’ensurts i de moments que voldria esborrar de la memòria, no reviure. Perquè els meus són el més important i no han estat bé. I vull decidir que ja n’hi ha prou, que ara toca deixar pas a les experiències bones i enriquidores, que toca tornar a somriure per somriure, sense haver de forçar res en fer-ho. Que toca tornar a tenir il·lusió en lloc de por. Perquè el que estiga en la meua mà, ho faré perquè així siga.

I també toca ser legal. Ehem... Mig legal. Vaja, que ja no sóc una okupa en ma casa, perquè per fi tinc la ditxosa llicència de primera ocupació (després de dos anys d’espera...), i el meu contracte de llum i aigua! Ara només hem salte les normes amb l’internet de veí... I amb els trens de Barcelona-Vilanova!

No sé què passa, però hui em sent estranya escrivint. Supose que fa massa temps que no conte cosetes i està tot tan acumulat que no sé com fer-ho fora... Doneu-me temps.

Noves oportunitats

2009-04-13T11:03:00.000+02:00

Una de les coses que més em fa tremolar és el so del mòbil amb la melodia del número dels meus pares a mitjanit... Quan sona segons a quines hores vol dir que alguna cosa va malament.

I així va passar fa un parell de setmanes. No era tan tard, de fet, encara era al sofà veient House, quan ma mare em va telefonar per a dir-me que mon pare no estava bé i que acaba de telefonar una ambulància. El cor. Una altra vegada. En deu minuts ja era a sa casa... El metge, també. Em vaig trobar mon pare conscient, tot envoltat de cables i connectat a electrocardiogrames, amb dues vies, una a cada mà, i un goter posat. Ma mare plorava en una habitació mentre buscava tot de papers i historials mèdics. Jo no sabia ben bé què fer, si anar a veure mon pare entre tant de personal que hi havia allà, al saló de casa, o intentar calmar ma mare. Això últim vaig intentar fer. Encara no sé com vaig aconseguir no posar-me a plorar.

El metge digué abans d’endur-se mon pare cap a l’hospital que havia patit un infart (el 5é, ja...), i que l’estaven estabilitzant, però que l’haurien d’ingressar. De fet, jo crec que no va ser res de tot això. El que passa és que mon pare té un cor molt gran, massa gran, i de vegades, quan batega, acaba ensopegant amb el pit. Però per això, perquè no té massa espai allà dins. I aquesta és la cinquena vegada que li passa.

Vam ser a l’hospital una setmana, i el pitjor de tot va ser veure que mon pare ja s’havia rendit... Estava cansat, i també tenia por. No el puc culpar. Però almenys, després de negar-se a fer-se les proves que calien i d’una llaaaaaaaarga conversa, va donar el seu consentiment perquè els metges feren la seua feina. I tot va anar bé.

Però tres dies després de ser a casa, ma mare em tornà a telefonar... No volia fer-ho, perquè sabia que era a la boda d’una amiga i no volia donar-me un ensurt, però el meu cosí, que era amb ella, la va convéncer perquè ho fes. Havien tornat a ingressar mon pare, tenia 40 ºC de febre i no estava del tot conscient. Quatre dies més a l’hospital. Resulta que estant allà havia agafat una infecció d’orina, i per això havia tingut febre tan alta. Però ara ja torna a estar bé i torna a ser a casa, encara que sondat fins que el metge diga el contrari. Almenys així estem tots una mica més tranquils.

I per què us conte tot això? No ho sé. Supose que m’he adonat amb molta més força de quines són les coses realment importants, qui és la gent que de veritat importa, i que cada minut que es puga passar amb aquestes persones és temps d’un valor incalculable. I pense aprofitar-lo.

(I ja de pas, moltes gràcies també a totes les persones que d’alguna manera heu estat al meu costat i m’heu donat el vostre suport, a tots els nivells possibles.)

En crisi

2009-03-17T21:58:00.001+01:00

Tinc el bloc abandonat... I moltes altres coses més essencial, em sembla... Però he arribat a tenir eixa sensació de no poder més, d’estar saturada, de necessitar unes vacances... Vacances de la vida adulta. Donaria el que fos per tornar a l’edat màgica dels jocs innocents, de la ignorància prèvia a l’aprenentatge (que no és que ara ho sàpiga tot), donaria el que fos per gaudir un dia, només un, sense cap tipus de responsabilitat, per oblidar que els problemes existeixen. Donaria el que fos per oblidar que no tot el món actua de bona fe, que les coses no sempre són el que semblen.

Aleshores somniaria que les companyies d’assegurances són legals... que estan per a protegir-me quan tinc un problema, que els diners que els pague cada any té alguna finalitat en benefici meu. Somniaria que els promotors de les obres treballen perquè les seues obres acaben algun dia no gaire llunyà, que no abandonen els seus “clients” vivint en un estat d’il·legalitat, que donen la cara quan l’han de donar. Somniaria que les baralles no existeixen, que els colps a altres persones només es poden veure a la tele, en les pel·lis de ciència-ficció, que els xiquets no són agressius, que són tendres, que són xiquets dels de veritat. I com que el somni seria tan agradable, em tem que no voldria despertar mai.

Llavors tot estaria bé. I segurament no tindria aquestes baixades de tensió que estic tenint darrerament i que em deixen marejada i sense forces, i no tindria que discutir amb ningú que em bonegués per no anar al metge quan m’hi negue, i somriure seria molt més senzill, i m’abelliria fer moltes més coses de les que m’abelleixen ara, mentre altres també em boneguen per voler quedar-me a casa i descansar.

Però Peter Pan no és més que un conte... Un conte per a xiquets...

De vegades...

2009-03-01T18:33:00.002+01:00

... De vegades una cançó expressa millor que nosaltres mateixos el que sentim o hem arribat a sentir...

Canción para un viejo amigo
(Ismael Serrano)

Recuerdas los tiempos en que, viejo amigo,
ardía en tu boca la azul madrugada.
Borracha, Afrodita reía y brindaba contigo
dejando el olor de otro cuerpo en tu cama.
¿Dónde encallaron esos días? ¿En qué luminosas playas?

Huyendo de ti y de la aurora, escapaste
buscando en mil bares el abracadabra
que detiene el tiempo, pero regresaste
y te encontraste a ti mismo esperándote en casa.
Y el alba sincericida trajo su rutina y su ancla.

El amor es la piedra que Sísifo empuja.
El mundo el cascabel de un gato asustado.
Nadie nos avisó que amar es doler,
que crecer es aprender que para regresar,
y para casi todo, es tarde,
y aquello que no fue nuestro más leal amante.

Así que brindemos ahora viejo amigo:
que acabe este otoño y resuelva el misterio
del eclipse en tu pecho, que aún no nos rendimos.
De la noche aprendimos viejos sortilegios
que ayudan a conjurar al reloj y sus espectros.

Sísifo abandona hoy su piedra en la cima
y el gato se duerme esta noche en tus brazos.
Quizás tengan razón y amar es doler
pero quién diablos quiere regresar si lo que cuenta es aprender
que no está perdido aquello que no fue,
que no está perdido aquello que no fue.

Noves illes

2009-02-16T08:43:00.001+01:00

He tornat a agafar aquell vaixell que m’ensenyà aquell nou món ara fa tant de temps. He tornat a navegar mar endins amb l’esperança de trobar un nou port que em torne a fer sentir plena. He tornat a sentir la barreja de por i neguit amb les fortes onades que ensopegaven contra nosaltres cada la nit. I encara no sé ben bé si he trobat eixe port o no.

Durant el trajecte he trobat indígenes que m’han acollit amb els braços oberts, i d’altres que amb les seues mirades ferotges m’han fet tremolar, sentir una intrusa... I davant aquesta sensació he hagut de continuar el viatge.

He arribat a l’Illa dels Somriures, on els qui allà vivien estaven condemnats a somriure sempre, sentiren el que sentiren. No sé si aquest és el veritable nom d’aquell indret, però em va semblar oportú posar-li’n aquest. Que trist... Sempre somrient... Fins i tot quan l’ànima plora desconsolada a l’interior. No em vaig veure amb cor de continuar allí per molt de temps.

El vent de ponent també m’ha dut a paratges misteriosos on m’he sentit observada sense arribar a trobar ningú pels voltants, on he sentit xiuxiuejar en llengües estranyes uns sons que mai abans no havia sentit. Sense passar-hi gaire temps, he sabut que aquell no era el lloc que anava buscant.

Una mica decebuda, pensant que potser seria millor tornar al port d’on vaig partir, he tornar a trobar terra. No és ferma del tot, però s’assembla molt al que anava buscant. El lloc és com una barreja de tots els anteriors que he anat trobant pel camí, amb gent que m’ha rebut amb els braços oberts i d’altres que m’han fet por amb les seues mirades, amb gent que sempre somriu i que mai no pots saber què sent realment, amb sons que espere aprendre a interpretar algun dia. Però el més meravellós d’ací són unes diminutes criatures que criden i corren pertot arreu, que sense voler-ho, donen vida a eixa terra que de tant en tant s’enfonsa als nostres peus, tremola o es gronxa com si d’una joguina es tractés. A més, aquestes criatures tenen un poder ben estrany que encara estic descobrint: saben sempre què dir i què fer per arrencar somriures. Una d’aquestes menudes, sense més, m’ha dit que sóc el sol més bonic que ha vist... I, què voleu que us diga, m’ha emocionat de debò. Mai no m’havien dit una cosa així. Em sembla que provaré de romandre ací per un temps.

Mala sort

2009-01-25T19:27:00.001+01:00

Sé que fa molt de temps que no escric, i la veritat és que no tinc una excusa suficientment original o creïble per dir-vos... O siga que us haureu de conformar amb la crua realitat: estic molt més mandrosa que de costum. Deuen ser èpoques.

La tornada a l’escola va anar exactament com vaig predir, i d’aleshores ençà que estic classe rere classe preparant la cançó que cantarem tots junts el dia de la Pau (30 de gener), “No dudaría”, d’Antonio Flores.

Però les novetats més importants aquestes setmanes són, potser, les relacionades amb ma casa i amb l’edifici... Ja ens hem constituït com a comunitat de propietaris! I ara vindrà tota la feina contra aquells que ens les estan fent passar com les estem passant, ehem...

I per si això no fos suficient, l’altre dia vam patir una pujada de tensió a l’edifici, pujada que m’ha cremat l’aire condicionat, la rentadora, la televisió, el DVD, el vídeo, l’ordinador de taula i el cable de l’ordinador portàtil... Vosaltres direu: no passa res, això està cobert per l’assegurança... I jo diré: doncs ja veurem, perquè a la meua veïna li han demanat un paper d’Hiberdrola i, clar, com que encara estem amb llum i aigua d’obra, no tenim res d’això! A mi no m’han demanat res de moment, encara estic esperant que vinguen a valorar els danys, però reconec que estic tremolant per si em demanen res. I en aquesta situació, a qui podem demanar responsabilitats?

En fi, ja faré una pataleta, si cal, més endavant, i ara a esperar... Però quin cap de setmana més avorrit sense tele ni res!!!!

Final de vacances

2009-01-06T13:16:00.000+01:00

S’acaben les vacances... Han sigut curtes, massa curtes, necessitaria unes setmanes més per acabar de recuperar-me, de descansar, de desconnectar de tot plegat. He aprofitat per dormir tot el que no havia dormit en mesos, per llegir, per quedar amb amics que feia molt que no veia, per a solucionar alguns afers de casa que sempre deixava per a després... Però també he agafat la grip, i malgrat estar ja molt millor, encara em queda alguna seqüela.

Demà tot tornarà a la normalitat, a la rutina que en altres temps tant he trobat a faltar. Demà tornarà a ser dia de retrobades, felicitacions d’any, petons, abraçades, somriures, poques ganes de fer feina i massa ganes de xerrar a classe, de contar com han anat les vacances, els nous jocs estrenats. És dia de tornar al cafè, que es farà tan necessari com l’aire! Perquè no hi haurà llit fins a les 10 del matí, perquè no hi haurà becadeta després de dinar, i perquè estic segura que aquesta nit costarà agafar la son. També serà dia de llevar tots els dibuixos de Nadal que havíem penjat per decorar l’escola i arreplegar forces per a un nou trimestre que comença amb massa fred encara, tornar a pujar a l’aula de música tots els instruments que quedaren repartits per diferents aules i començar a pensar cosestes per al dia de la Pau, que el tenim al damunt!

Va... No és que em faça gaire il·lusió tornar demà a l’escola, però reconec que tampoc no em suposarà un gran trauma... Sobretot per les coses boniques que sé que m’hi esperen.

Bona tornada a totes i a tots!

Oficialment de vacances!

2008-12-20T20:03:00.000+01:00

Vacances!!! Crec que és la primera vegada que m’alegre de debò que arriben aquests dies de descans, però també és cert que amb el ritme que he dut darrerament, els necessitava con l’aire.

Com ja us vaig contar en algun post anterior, tenia pendent un concert a Bilbao amb la coral on cante, amb El Consorcio... I tot això va ser el cap de setmana passat! Després de mesos d’assaig a un ritme gairebé frenètic, per fi va arribar la data tan esperada i desitjada per tots, per fi va arribar el moment que tot aquell treball donés fruits. Divendres vam eixir cap allà, i després d’onze hores de viatge en autobús vam descarregar les maletes i vam anar al Palau de la Música per assajar amb la coral bilbaïna que compartiria escenari amb nosaltres. La veritat és que va ser impressionant arribar allà i veure que hi érem uns 150 coralistes, tots disposats a fer música de la millor manera possible. Assajàrem un parell d’hores i ho vam deixar estar per continuar al dia següent.

Dissabte sí que fou un dia veritablement esgotador, amb assaigs tot el dia, parant només per a dinar, i a la nit el concert, que amb el xicotet descans que separava la primera part de la segona va durar tres hores! Però malgrat el cansament que portàvem arrossegant durant tant de temps, el concert va ser ben bonic i ben emocionant. Va haver un moment en què no em podia creure que estigués allà, en el mateix escenari que aquell grup que tant m’agradava, cantant i sentint com se’m posaven els pèls de punta a cada moment, amb cada cançó. Després del concert ens convidaren a un soparet molt a prop del Palau Euskalduna, on havíem actuat, i vam tenir ocasió d’estar amb els membres del Consorcio, de parlar amb ells, de fer-nos alguna foto i demés. Són genials, gent molt humil, propera, agraïda. La veritat és que ha sigut una experiència irrepetible, el concert de ma vida.

I diumenge, després de veure alguna coseta per Bilbao i de tastar els famosos pintxos, prenguérem de nou el camí de volta cap Alacant.

El pitjor de tot va ser haver d’alçar-se al dia següent per anar a treballar! Però aquesta setmana també ha sigut una mica diferent a l’escola, amb tots els preparatius per al darrer dia, el teatre, les nadales, l’amic invisible, el dinar de Nadal... Tot va eixir de meravella, sobretot la segona part del dia, quan vam enviar els xiquets a casa i ens quedàrem tota l’escola per a nosaltres, els mestres. El dinar va ser molt divertit, amb copes de vi blanc que, no sé com, sempre estaven plenes... Amb molta gent rient, amb molts moments bons que recordar d’aquest trimestre, amb algun moment de debilitat (per sort, controlada) i amb moltes cançons en el SingStar, a última hora. Un dia completet. Però, com deia al començament, ara tenim unes setmanes per a recuperar-nos de tot plegat, cosa que jo ja he començat a fer pel meu compte.

Bon descans!!!

26

2008-12-06T23:44:00.003+01:00

Un aniversari sense celebració.

Un refredat... important.

I un concert més important encara el dissabte que ve en què necessite tindre la veu que he perdut aquesta setmana amb tants assajos i tanta nadala a l'escola.

Un dia com qualsevol altre que crec que en el fons m'hauria agradat que fóra d'altra manera, però no sé com exactament.

Pròxima parada...

2008-11-25T22:27:00.000+01:00

De sobte tot està millor. Molt millor. En general. A casa se’ns ha llevat l’ensurt darrer que vam tindre, a l’escola ja toca començar a pensar en Nadal, que encara que no em faça cap gràcia, s’ha de fer, i a mi em toca preparar unes quantes nadales amb els xiquets. I ja hem començat amb l’amic invisible, amb les notetes i els regalets! Enguany serà un bon any, estic contenta amb la persona que m’ha tocat.

Però el que de veritat volia contar-vos d’una vegada ve ara. Tatxan, tatxan! Ho sé des de fa dos mesos, però no volia dir res fins que no estiguera el moment més a prop: me’n vaig amb la coral on cante a cantar a Bilbao... el 13 de desembre... Amb el Consorcio!!! I em fa moltííiiissima il·lusió, no ho negaré. Portem uns mesos més que estressants, assajant quatre dies a la setmana, dues hores cada dia. És un ritme que ens té a tots esgotats, però pagarà la pena! Estem preparant cançons precioses, tant per a la part nostra com per a la part en què farem els cors al grup, cançons com Al vent, Las nanas de la cebolla, La otra España, Dónde estás corazón, Tómame o déjame, Amor de hombre o Eres tú. Per això també tinc menys temps per a escriure, per a llegir, i per a tantes altres coses que trobe a faltar fer, com tindre temps per a no fer res! Supose que fins que no passe aquest esdeveniment no tornaré a la “normalitat”, i això sense tindre en compte que en tornar em toca posar-me nerviosa per al mini-festival de l’escola, que és el dia 19...

En fi, que, com deia una amiga, “voy más de culo que San Patrás”! Però estic satisfeta i, sobretot, amb moltes ganes d’encetar tots aquests projectes!!!

...

2008-11-16T20:19:00.001+01:00

És curiós, però porte més d’un quart d’hora pensant com començar aquest post. Volia donar-vos les gràcies pels vostres ànims, dir-vos que lamente haver-vos preocupat amb l’escrit anterior, que hauria volgut escriure abans, però que no he tingut ni gaire temps, ni massa ganes... I no trobava ni l’ordre ni les paraules escaients.

En fi, estic més tranquil·la, i també volia que ho sabéreu, encara que sense novetats i sense la informació que voldria, però els dies que han passat i veure que mon pare ara està bé, ajuda. Han sigut unes setmanes complicades per a tots tres (per a ma mare, per a mon mare i per a mi), però encara haurem d’esperar una miqueta més per a descartar segons quines coses. Espere poder contar-vos coses boniques i donar-vos bones notícies la pròxima vegada que escriga!

De vegades les coses es compliquen...

2008-11-02T17:51:00.000+01:00

De vegades les coses es compliquen... L’altre dia ma mare i jo passàrem la nit a urgències amb mon pare. Li donaren l’alta hospitalària a les 5 del matí, però hem quedat a l’espera d’una ressonància magnètica que espere que no confirme allò que tant de pànic em produeix. No puc dir res més ara, només que espere que això quede en un ensurt.

La tardor

2008-10-25T13:22:00.001+02:00

No sé si és el temps aquest en què ni plou ni acaba d’eixir el sol, si és la tardor, o si és tot plegat, però el cas és que fa ja unes quantes setmanes que no tire endavant. Em note trista, apagada, cansada. Sí que és cert que he augmentat el ritme de vida darrerament, que porte massa coses damunt i que no estic disposada a renunciar-ne a cap, però no crec que siga això tot el que em fa estar així. Em lleve bé (amb molta son i ganes de dormir més, però bé), i segons va passant el dia em vaig posant pitjor.

S’han ajuntat massa coses en molt poc de temps i, d’això, també en sóc conscient. Coses que ara no vull explicar però que van marcant el dia a dia (i de quina manera), coses que creia superades i que no ho estan en absolut. I em fa ràbia, molt ràbia, però no puc ser qui no sóc.

M’agradaria poder contar-vos coses boniques que també m’estan passant, projectes en què tinc posada tota la il·lusió, però hui no, hui necessite escriure això, intentar entendre què està passant, intentar entendre’m. I supose que també així en certa manera justificar el perquè he passat aquestes setmanes sense escriure i pràcticament sense llegir-vos.

Alguna vegada heu tingut la sensació que la vida se us escapa de les mans i que no sou suficientment ràpids com per a córrer al darrere i tornar a agafar-la? I la sensació d’estar ensopegant contínuament amb la mateixa pedra, veient-la i sense ser capaços de passar per un altre lloc?

(Per favor, que ningú em torne a dir que potser necessite prendre vitamines...)

Una manera de descriure la setmana amb música...

2008-10-09T17:50:00.002+02:00

Haciendo Camino
(Ana Belén Àlbum: Viva l’Italia)

Yo y mis ojos asombrados todo lo hemos hecho juntos.
A veces algo cansados de buscar sin encontrar.
A veces desesperada por madrugar
Y otras tantas volviendo cansada de trabajar
Siempre con hambre de sonrisas y ganas de pelear.

Yo y mis cajones con recuerdoslas agendas que he perdido.
He amado a tantos amigos y que pronto se me han ido
Si navegué en tantos mares,
Si inventé caminos,si burlé el destino fue por curiosidad
Buscaba sombras desnudas.
Otra realidad.

Yo y mis noches tan cerradas como negros pensamientos.
Recontando los dolores, las desgracias, el azar,
He caminado alguna vez por donde me lleva el viento
con un cierto sentido de inutilidad,
solo por ir a donde el viento me quiera llevar.
Y andar…
Y andar…

Haciendo camino al andar
Ya nunca estarás solo
Haciendo camino serás
distinto de los otros
Si miras con tus ojos
tu vida cambiará.
Juega tus cartasverás…

Yo que soy menos que nada en esta esquina de este mundo.
Que he perdido tantos trenes
y los que aún veré pasar.
Solo me compra quien me quiere
no quien me quiere comprar.
No he conseguido perder del todo la ingenuidad
tantas cosas que son mias y no las quiero cambiar,
cambiar…cambiar…

Haciendo camino al andar
Ya nunca estarás solo
Haciendo camino serás
distinto de los otros
Si miras con tus ojostu vida cambiará.
Juega tus cartas
verás, verás…

Y esta canción ni ninguna nos podrá cambiar la vida.
Seguiremos adelante tras lamernos las heridas
Con muchos granos de arena se hace una montaña.
Aquí no sobra nadie,todos hacen falta.
Nadie te hará el futuro
si lo construyes tú.

(I feliç diada!)

Més propòsits que no eren a la llista

2008-09-29T19:09:00.000+02:00

Ja ho he fet, ja m’he apuntat al gimnàs i ja he començat a anar-hi. En fi, no és tan terrible com em pensava. Porte quatre dies anant-hi, i ja he assistit a aquagym, abdominals i fitness... la resta ha sigut nadar i patir una mica al SPA... Que no pot ser tot feina!!! Ara, està vist que el meu fort és l’aigua. Què voleu? A terra puc resistir mitja hora, amb més o menys esforç, però dins de l’aigua suporte el que siga. Estic orgullosa perquè el segon dia que vaig anar a nadar vaig arribar a la meua marca anterior (ja sabeu, de quan era jove... ), al 2000 metres... i no vaig arribar a una hora! Intentaré continuar en aquesta línia.

Però ara que sembla que he agafat el ritme, se’m complica tot una mica: classe a l’escola a la vesprada (amb la qual cosa, torne al menjador escolar!!!), assaigs extres amb la coral per als concerts pròxims i classes particulars de valencià. Algú sap on puc aconseguir dies de vint-i-sis hores?

I aquest divendres tornaré a començar el cor a l’escola. Faré una reunió amb els 24 xiquets que en formaran part enguany (tres més que el curs passat) i els explicaré una mica com funcionarà tot en general, els dies d’assaig i les hores, els grups... Hi ha hagut algun canvi que potser els interessarà (tenim recolzament moral!!!). I haurem de parlar també de possibles concerts i repertori que haurem de començar a treballar. Haurem de reciclar els xiquets nous que comencen... És molta feia, però sé que ens en sortirem!

Vint-i-sis hores, per favor, vint-i-sis hores!!!

Setembre en ple

2008-09-21T18:03:00.000+02:00

Tinc la impressió que el meu portàtil està morint i em té tremolant! No sé si és la bateria o qualsevol altra cosa, però tinc problemes cada vegada que l’engegue (el ratolí i el teclat no responen). He de reiniciar, i normalment la segona vegada funciona, però em dóna un mal rotllo... Em pense que em tocarà copiar tot allò que no voldria perdre, per si de cas, i passar-ho a l’altre ordinador (quina mandra!).

Voldria haver escrit abans, però he anat de cap tota la setmana. He fet un curs de Finale, un editor de partitures que no coneixia i que m’ha impressionat força per la rapidesa amb què es pot treballar i com és de senzill. Però clar, el curs ha sigut de dilluns a divendres, de 16 a 21h., i suposava eixir de l’escola, dinar ràpidament i anar cap allà. El descans ha quedat limitat a aquest cap de setmana, que he dormit tot el que he pogut i una miqueta més (continue fent de marmota...).

Però entre una cosa i una altra, he tingut temps per aconseguir una entrada per al Teatre Principal d’Alacant.... tatxan, tatxan, tatxan... per al musical “Hoy no me puedo levantar”!!! Ja el vaig veure a Madrid fa dos anys, però com que em va agradar tant no podia desaprofitar l’oportunitat de tornar a veure’l a la meua ciutat. Va ser pensat i fet. En un principi només acompanyava una amiga a comprar l’entrada, però una vegada en la finestreta no em vaig poder resistir!

I a l’escola els xiquets ja han tornat a fer de les seues, baralles i més baralles... Molts alumnes nous, classes molt plenes... La història de sempre i de tots els centres, imagine. Els mestres encara estem organitzant mil i una coses, intentant encaixar horaris, intentant per tots els mitjans ficar el cor escolar en l’horari d’alguna manera, el grups de recolzament... Uf, quines ganes que arribe octubre i tot estiga ja on toca (amb menjador escolar inclòs, per cert!!!).

I he decidit que enguany m’apuntaré al gimnàs, que ja està bé, que necessite fer una mica d’exercici o acabaré rovellada! Es veu que de xicoteta en vaig fer tant que em vaig cansar per a la vida adulta... Però això ha de canviar. Supose que tornaré a la natació, i a veure si puc tornar a la meua marca anterior en no gaire temps. I, entre això, i anar caminant a l’escola (que encara ho faig), em donaré per satisfeta. Ja us contaré si he aconseguit també aquest nou propòsit...

De 0 a 100 en un dia

2008-09-12T18:23:00.002+02:00

Tornem a la rutina: l’escola, els xiquets, els cursos, els assaigs... I si he de ser sincera, se m’ha fet una mica costera cap amunt el fet de passar de no fer gairebé res a no tenir ni un minut de descans. Però m’agrada, ho reconec.

La retrobada amb els companys el dia 1 va ser genial, molta il·lusió, moltes abraçades, novetats bones i no tan bones per part d’alguns, programació de dinarets i soparets... Han sigut dos setmanes completes amb tant de compromís social!

I dilluns ja arribaren els menuts. En general ha sigut estrany, com si no hagueren passat els dos mesos que han passat des de l’última trobada, des de l’última classe, des d’aquell concert, des d’aquell partit, des d’aquella foguera. L’única diferència és que aquesta ha sigut la setmana en què tocava posar cara d’ogre per a explicar el funcionament de segons quines coses per tal que el curs vaja, si més no, de la millor manera possible. Però açò ja està fet, i ara toca posar-se les piles en tots els sentits.

També tinc moltes novetats boniques relacionades amb la música, amb la coral on cante, projectes interessants que us aniré contant segons s’acosten les dates. De moment, el pròxim concert que tenim és al Teatre Principal d’Alacant el mes que ve: una òpera!!! Estic desitjant que arribe, per a què negar-ho? No sempre es té l’oportunitat de fer una cosa així. Però ara, de moment, toca treballar, i molt, perquè eixe dia isca un concert ben bonic!

I entre unes coses i altres vaig passant els dies, dies amb moments que no m’acaben d’agradar perquè em sent vulnerable davant de determinades situacions, però que també estan fent que m’adone que potser sóc més forta del que pensava, encara que semble una contradicció. I això supose que també està bé, amb la qual cosa, no puc queixar-me d’aquest començament de curs, no senyor. Només espere que les coses continuen així o que, almenys, no empitjoren.

Sense Porta del Sol

2008-08-31T19:45:00.001+02:00

Demà comença un nou any, després d’un estiu ple de bons moments i d’aprenentatges continus. I per això, com cada any, toca fer una sèrie de propòsits amb el ferm propòsit d’acomplir-los, clar... Enguany intentaré ser realista, no com tantes altres vegades, i escriuré coses que puga fer amb un mínim d’esforç (MÍNIM!).

En primer lloc, m’he promés a mi mateixa que enguany aniré més vegades caminant a l’escola... Uff, he hagut de comprar-me un MP3 i tot perquè el camí no es faça tan llarg (tu millor que faces com que no has llegit aquest paràgraf, eh, Nimue...?) També és cert que les obres que acaben de començar i que separen el camí de casa a l’escola fan que el trajecte a peu siga molt més ràpid i curt que en cotxe, però això és una altra història. Una passejadeta no em vindrà malament!

Un altre propòsit, tal volta més complicat que l’anterior, és ser capaç d’obrir bé els ulls i aprendre de tot el que m’envolta, de les errades passades i de la gent que m’estima de veritat. Passar de ser “molt, molt ingènua” a ser “molt ingènua” només. Qui sap? Potser ho aconseguiré!

I per últim (ja he dit que no era bo abusar dels propòsits) fer que el cor de xiquets funcione, si més no, com el curs passat, i que siga igual d’important per als menuts com ho és per a mi. I per als no tan menuts, també! Ja posats...

Bé, espere que tots acabeu bé aquest dia, i que el de demà el comenceu amb tantes ganes i forces com siga possible. Jo pense fer-ho!

Feliç any nou!

Dibuixos bonics

2008-08-16T18:36:00.001+02:00

Aquest matí volia escriure, i pensant-ho he escrit un post que una vegada conclòs he decidit no publicar. Perquè crec que ja està bé, que si intente oblidar segons quines coses, el que menys m’interessa és escriure i dedicar-hi temps i energies. I he intentat ocupar-me en altres coses, com desfer la motxilla que a finals de juny vaig traslladar del col·legi a casa per si necessitava res: l’agenda de classe, el diari que vaig començar amb els assaigs del cor, la flauta, l’encens, la carpeta que he heretat d’una companya que s’acaba de jubilar i uns dibuixos que em van fer els xiquets de 1r a final de curs.

I ara sé que aquest escrit té més sentit que l’anterior. Que per què? Doncs perquè aquests dibuixos m’han fet somriure, i molt! Tant, que he decidit posar-ne un a la nevera per veure’l cada vegada que passe al davant i recordar així quines són les coses que veritablement importen, aquelles a les que sí paga la pena dedicar eixe temps i eixes energies de què parlava. L’autora del dibuix el va fer després de veure el concert que vam organitzar per a l’escola a final de curs... Oi que és preciós? De moment, ja m’ha fet posar-me les piles i començar a buscar repertori nou per al curs vinent. Molts em pregunten si pense continuar amb el cor, sembla mentida que no sàpiguen que si em vaig endinsar en aquest projecte va ser perquè volia abocar-m’hi de veres, però sobretot amb la intenció de continuar-lo durant molt de temps!

S’acosta l’u de setembre, tinc ganes de veure els xiquets, els companys. Ja hi ha nits que somnie amb l’escola, supose que perquè la tornada està ací al costat, i puc veure una classe gran que no tinc, llibres que no he demanat, fins i tot un sostre que cau... però tot acaba bé en el somni i aquestes coses passen a ser secundàries: acabe conformant-me amb la classe menudeta que tinc, retornem els llibres i tanquem l’aula ja sense sostre (aula que he creat, és clar...).

Però en fi, de moment encara toca continuar anant a la platja, dormir fins a mig matí, quedar amb més gent... Ains, quins sacrificis m’esperen!!! ;-D

He tornat, però enamorada d'una ciutat

2008-08-06T21:58:00.002+02:00

Després de sis dies genials a Barcelona, tot ha tornat a la normalitat. La ciutat de sempre, la gent de sempre, les obligacions de sempre. Bé, la ciutat de sempre... De sobte em sembla molt més petita, amb carrers massa estrets, sobretot comparant-la amb la gran Barna.

Allà he passat uns dies increïbles, esgotadors, però plens de sorpreses i de coses mooooolt boniques. Vaig poder veure la rambla, el port, la Sagrada Família, l’església de Santa Maria del Mar, la catedral de Barcelona, el barri vell, el barri gòtic, el raval, el Parc Güell, la casa Batlló, la Pedrera, “les Punxes”, Montjuïc i el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), l’hospital de la Santa Creu i Sant Pau, el mercat “la Boqueria”, i encara em quedà temps per passejar pel Passeig de Gràcia, pel barri de Gràcia i prendre un gelat a la Plaça del Diamant. I ja fora de Barcelona vaig fer una visita a Vilanova i la Geltrú, on vaig conéixer en persona la Nimue i la Fada, que em regalaren un dia ben bonic ple d’històries i de recorreguts encantadors pels carrers de Vilanova (a més de recomanar-me alguns llocs de Barcelona que no podia deixar de visitar i on vaig anar a parar els dies següents!!!).

Però, com deia abans, ja he tornat a la normalitat, i ara que ho pense, també a la ilegalitat... No pot ser, m’estic convertint en una delinqüent, almenys si tenim en compte que visc d’ocupa a ma casa, que tinc internet gràcies a un veí generós que no sap que me’n subministra i que viatge sense bitllet en el rodalies... Si algun dia deixe d’escriure, comenceu a pensar que m’han enxampat!

De viatge!!!

2008-07-27T22:28:00.001+02:00

Me’n vaig. Me’n vaig de viatge a Barcelona, per fi, després de tants anys volent anar-hi! I supose que és per això mateix que tinc la sensació que serà una experiència genial, perquè la il·lusió que hi tinc dipositada és molta. Espere confirmar-vos això mateix a la tornada!

Nits musicals

2008-07-14T21:05:00.002+02:00

He passat un cap de setmana increïble, ple de concerts! En realitat no han sigut més que dos, un dissabte a la nit i un altre ahir a la nit, per pobles de la província, però han sigut tan intensos!!! La veritat és que feia temps que no ho passava tan bé cantant... Després de tot un curs assajant i cantant música pràcticament religiosa (El Messies, de Haendel, i coses per l’estil), aquests concerts han trencat per complet amb el que portàvem!

La primera part l’ocupava únicament la banda, que va oferir-nos un popurri de cançons ben conegudes per tots: West Side Story, Abba, Supertramp, cançons tradicionals franceses, on no podia faltar "La vie en rose", i altres no tan conegudes que també agradaren força als allà presents.

En la segona part pujàrem nosaltres també a l’escenari, i alternàrem les nostres obres amb algunes cançons que cantà un solista, com “Feelings”, i altres tantes de Frank Sinatra, com “New York, New York”, “Strangers in the night” o “My way”. Nosaltres cantàrem la cançó principal de la pel·lícula “1492: the conquest of Paradise” (Vangelis), un popurri de cançons russes, “Moscow Nights”, “Music”, de John Miles, “Gospel Train”, un altre popurri, amb cançons com “Oh, when the saints” i “Oh, happy day”, “Bohemian Rhapsody” i “We are the champions”, de Freddie Mercury i, per a acabar, “Gloryland”, de Scott Richards.

Després de llegir el programa, supose que no calen més explicacions, veritat? Encara estic vibrant per l’emoció d'aquestes dues màgiques nits ...

(I pensar que vaig estar a punt de declarar-me en vacances la setmana passada i renunciar a participar en aquests concerts...)

Final de curs

2008-07-03T20:33:00.000+02:00

Beneït temps... Crec que tot està millor, més calmat. O això, o som els millors actors que mai no he vist. El que sí sé segur és que jo estic molt més tranquil·la. Però ha sigut dur, difícil de portar, sentir tot això sense saber com portar-ho, sense tenir la possibilitat de parlar i amb tant de temps per a pensar. Tant és així que no he pogut ni contar-vos com ha anat el final de curs! Potser ara és bon moment per fer-ho.

El dia 18, per fi, cantaren els meus xiquets. Fotre, quins nervis vam passar! Eixe matí em vaig despertar a les 5:30h. i, com que veia que intentar tornar a dormir seria impossible, em vaig alçar. Una hora després ja estava desesperada, sense saber què fer, amb un mal de panxa de purs nervis d’eixos que solen entrar-me i amb dos hores encara per davant abans d’arribar al col·le. I, una vegada amb els xiquets, vaig comprovar que les criatures estaven tan nervioses com jo. Però és normal, xe, que era la primera vegada que féiem una cosa així: ells no havien cantat abans en cor i jo no m’havia posat mai en la part de davant, a dirigir un grup. Però després de tanta tremolor, i de “seño, yo no canto, que me da lache... (vergonya)”, va eixir una cosa digna. No diré que va eixir perfecte, perquè per a això ja estan els cors professionals, però per al poc de temps que portàvem junts i la falta d’experiència, va eixir un concert ben bonic. I el millor de tot: férem gaudir la resta del col·le, cosa que, sincerament, no esperava. Em va sorprendre molt gratament que la gent vinguera a felicitar-nos pel resultat final de tot plegat... Bé, em va sorprendre que es valorara tot el treball que hi havia darrere.

I del concert passàrem al partit de futbol de mestres contra alumnes... que em va servir per a adonar-me que necessite fer una mica més d’esport! Cinc minuts corrent i ja estava morta... Però vaig marcar un gol, un penalti! Perquè córrer darrere la pilota no ho faig gaire bé, però llançar la pilota a porta... Això sí!! Per descomptat, guanyàrem els profes!

En acabar el partit, corrents a casa, dutxa, i al dinar de final de curs amb la resta de companys... Dinar que s’allargà fins a les huit de la vesprada, amb mojitos inclosos...

Al dia següent, dia de la cremà de la foguera del col·le, amb la corresponent “banyà”. Aquesta és la part que més m’agrada de les activitats de final de curs: tots xopats i barallant-nos per agafar la mànega i continuar banyant aquells que en un principi fugien de l’aigua.
I amb això acomiadàrem el curs, un curs que ha sigut fantàstic en molts aspectes, perquè la gent l’ha fet així. Estic satisfeta per tot plegat i, per primera vegada des que sóc mestra, he aconseguit acabar el curs sense vessar una sola llàgrima. Supose que estava tant malament per l’altre tema que no podia ni plorar. O que sabia que no era un adéu, com tantes altres vegades. Perquè, per primera vegada també, enguany sé que tornaré d’ací a uns mesos, i això em fa sentir bé.

"Ho lamente", les paraules que no deixe de repetir, darrerament

2008-06-21T19:09:00.002+02:00

Hui em faig la pregunta que no fa gaire tant em cridà l’atenció en un llibre: en quin moment vaig començar a ficar la pota?

Han canviat tantes coses de l’últim post a aquest... He passat de pensar que m’havies fet mal a sentir que potser he sigut jo qui te l’ha fet a tu. I de veres puc assegurar-te que això seria l’últim que desitjaria. Hi ha tantes coses que lamente... I me n’adone, sobretot, ara, que sent el mal que em fa la teua manca de paraules. Ara, que note el colp sec que em produeix la teua mirada distant. Fugir no és la solució. Evitar-nos o dissimular, tampoc.

Donaria qualsevol cosa perquè tot tornés a la normalitat, al que era la nostra normalitat. Per poder tornar a sentir-me còmoda quan tu ets al davant, per poder tornar a somriure de manera natural. Per llevar-me de sobre aquest pes sabent que tot està bé, però bé de veritat, no com tu dius de manera poc creïble que està. Perquè si em fa mal ficar la pota amb qualsevol persona, imagina’t amb tu, que tant t’estime.

No puc més... Que no ho veus?

Imatge

2008-06-09T22:20:00.003+02:00

De vegades, només de vegades, i encara que el Jesús Tuson no estiga d'acord, una imatge val més que 1000 paraules...

Juny

2008-06-02T21:51:00.002+02:00

Comença juny... I tot el que això comporta! Avaluacions, notes, reunions... Però açò no és el pitjor de tot, no. Voleu saber què ho és? Doncs que no hi ha menjador escolar!!! Sí, perquè per a una persona com jo, independitzada, i que només sap fer amanida de pasta per a menjar, els pròxims quatre mesos suposen un problema! Bé, ahir em vaig arriscar a fer pollastre al forn, una cosa que havia vist fer a una amiga feia temps, i la veritat és que em va eixir comestible... Però és que no m’agrada la cuina! Per molt que siga necessari apredre’n! (Que sí, R. que sí, que ja sé que “ensenya més una necessitat que una universitat”...). I, a més, que dinar sola resulta avorrit, i més després d’aquests huit mesos en què he estat dinant amb dotze persones més. Sí, l’absència de menjador m’ha trastornat una mica... més.

I més coses xules que passaran en juny: cremarem la foguera del col·le! No hi haurà bombers, però serà igualment divertit acabar tots banyats amb olles en la mà plenes d’aigua intentant banyar aquells que s’amaguen.

I el partit de futbol de mestres contra alumnes. Jo no sé per què m’apunte a jugar, si no aguante corrents ni cinc minuts, però allà que sóc, a la llista de participants. El cert és que a principi de curs vaig fer un pacte amb un alumne que es negava a cantar a classe: si ell cantava, jo jugava el partit de final de curs... Ara no puc queixar-me.

El dinar de jubilació de dos companyes. Ufff, sembla increïble que això acabe alguna vegada. La feina, vull dir. Xe, ja sé que elles s’ho muntaran d’allò més bé, però imagine que trobaran a faltar l’escola, després de tants anys... I nosaltres a elles, per què negar-ho? D’aquesta gent és de qui aprenem realment.

El dinar de final de curs, tots junts. FESTA!!!! (I amb això ja tinc solucionat el dinar de dos dies, jajaja).

I el concert del dia 18 que farem al col·le... L’estrena del cor! No sé ells, però jo estic nerviosa. Això és nou per a tots: per als xiquets, perquè és la primera vegada que canten música coral i per a mi perquè serà la primera vegada que dirigisca un cor... No hem tingut molt de temps per a preparar cosetes, només “existim” des de fa tres mesos, recordeu, però hem muntat cinc obres:

-Le coq est mort (en cànon)
-Rossinyol que vas a França (en cànon)
-Benedicat Vobis (Haendel)
-¡Ay! Linda amiga (Cancionero de Palacio)
-Tinc una barraqueta (Tradicional valenciana)

Espere que TOT isca de meravella!!!!

Sense sentit

2008-05-25T19:34:00.001+02:00

Hi ha tantes coses que he d’aprendre encara... Com que les coses impossibles, impossibles són, per molt que jo em capfique pensant que sempre hi ha quelcom per fer, que no tot està perdut. Com que quan una cosa no es pot oblidar, la millor opció és aprendre a viure amb el seu record, intentant que la convivència no cause major mal que el que va causar el fet que ara és record. Com que està molt lleig intentar enganyar-se una mateixa. Com que no paga la pena córrer riscos inútils que no ens duran a bon port. Hi ha tantes coses per aprendre, que no sé si seré capaç d’aprendre-les algun dia.

De vegades penses que allò que et preocupava ja ha passat, que està superat... I de sobte torna la pluja, abraça el teu cos i et torna a la realitat. I no ha fet res de diferent al que ha fet altres vegades, però ja és massa tard, quelcom molt endins ha despertat de nou, i potser amb més força que aquella remota vegada. En dies així no puc odiar la pluja... És esgotador intentar fer-ho.

I tornant a la realitat altra vegada, el canvi de temps ha aconseguit que em refredés i com a conseqüència he tornat a perdre la veu. Rememorant, revivint i sense poder cantar per alleugerar aquest cúmul de sentiments que tinc ancorats de nou.

El curs s’acaba... I malgrat que enguany és diferent, perquè aquest juny no suposarà un comiat “definitiu” com tants altres, em fa llàstima, ha sigut un any massa curt. Com que encara queden moltes coses a fer i per gaudir.

Hui tinc la sensació que no m’entenc... Per això tampoc no puc enfadar-me perquè no ho facen els altres.

De neteja

2008-05-15T20:57:00.000+02:00

Estic de neteja. Després de prendre terra de nou, de creure que realment és veritat tot el que ha passat, que m’hi quede, després de començar a sentir més meua que mai la meua aula (quant de possessiu!), ha arribat el moment de llevar totes les coses que molesten i de llançar al fem tot el que no utilitzaré per a deixar espai a tot allò imprescindible.

Estic contenta, molt contenta, i no puc deixar de sentir-me afortunada. Treballe a deu minuts de casa i amb una gent estupenda. Ja sé que ho he dit moltes vegades, però és que és tanta l’estima que sent per ells...

I entre una cosa i una altra, estic completament bloquejada. No m’ixen les paraules, ni les idees, ni res de res. Només tinc en el cap el que tinc (que no és poc), i per a poques històries d’altre tipus estic.

Uns dies més, això és el que necessite.

Volia contar-vos...

2008-05-02T20:02:00.002+02:00

Volia contar-vos moltes coses, i per això estava esperant i esperant per a escriure. Volia contar-vos que dissabte vaig anar a un concert d’Ismael Serrano que em va encantar, que va tornar a posar-me els pèls de punta, que em va fer riure i plorar alhora, que des de primera fila vaig poder veure perfectament cada gest, cada expressió, i que les tres hores que vam estar allà passaren volant.

Volia contar-vos que l’altre dia vaig fer la prova de foc amb el cor del col·le, que els xiquets van ser capaços de cantar a dues veus (cridant encara, per la falta de seguretat, però això és quelcom que se solucionarà aviat) i que ells no ho saben, però això és molt difícil! Estic orgullosa d’ells.

També volia contar-vos que comença a desaparéixer una miqueta el fred, que els núvols comencen a oblidar-se d’aquest cel i que la naturalesa continua el seu camí. Com hem de fer nosaltres, ni més ni menys. Ains, la naturalesa, i la naturalitat...

Us volia contar que vaig enviar un correu d’aquells de reenviar que tan poc m’agraden, però que em va semblar interessant, en què la gent m’havia de respondre amb una única paraula, la paraula amb la qual em definirien, i que ha sigut sorprenent descobrir com em veu la gent. Ha sigut una grata sorpresa, la veritat.

Però sobretot volia contar-vos on em donàvem la destinació definitiva, si era al col·le on sóc ara o no (creuem els dits perquè siga que sí!!), perquè se suposava que dimecres eixia el llistat amb la resolució definitiva, però no ha sigut així, es veu que el personal de la Conselleria d’Educació va començar el pont abans d’hora. O siga, que el patiment continua. Crec que va ser el dia que més hores vaig passar davant l’ordinador, amb la pàgina en qüestió oberta i actualitzant-la contínuament. Bé, tan prompte com sàpiga alguna cosa, us la faré saber, com l’altra vegada. Però no deixeu de creuar els dits, per favor...

(06/05/08)

Ha eixit, ha eixit, ha eixit!!! Ja podeu descreuar els dits, ha funcionat, m'hi quede!!!!!!!

Una escala

2008-04-21T11:41:00.002+02:00

Caminant, caminant, intentant no mirar enrere, es va trobar en un atzucac sense possibilitat de girar cua. Nota com li falta l’aire, cada vegada amb més freqüència, i no pot fer res per posar-hi remei. No té ningú al costat que li assegure que en podrà sortir, i això l’ofega més encara. Massa confiada hi anava, en cap moment no va pensar en aquell mur que ara l’atura i li furta aquelles alenades de vida de què gaudia. El pitjor moment és la nit: la foscor, el fred que se li clava al moll de l’os, la por i la tristesa de saber que a trenc d’alba continuarà allà.

Algú té una escala perquè puga saltar el mur i continuar el seu camí?

Núvols i més núvols

2008-04-11T18:04:00.006+02:00

Està ennuvolat i fa vent. No m’agraden aquests
dies, em fan sentir anímicament igual. I ja en són uns quants, aquesta setmana. No és que quelcom haja anat malament, perquè la veritat és que no puc queixar-me, però és moment de reflexions.

A classe ha sigut una setmana genial, he vist TOTS els cursos (12) emocionadíssims amb una audició activa que he preparat, cosa que mai abans no m’havia passat. Sempre hi ha activitats que enganxen uns grups i que no agraden als altres, però aquesta vegada ha sigut tot el col·le, de primer a sisé, qui ha participat i ha demanat més i més. Hem estat escoltant O Fortuna, de l’obra “Carmina Burana”, de C. Orff, i hem acompanyat la percussió de l’orquestra amb els instruments de percussió que tenim a l’aula. La primera emocionada, la profe, que la posen davant un timbal i perd el seny! No sé quantes vegades l’hauré sentit, però en cada sessió ha aconseguit posar-me els pèls de punta. Això, això precisament és el que m’encisa de la música, la seua capacitat de commoure d’una manera o d’una altra.

I d’altra banda sembla que és jornada de reflexió, com deia abans. Es veu que cada cert temps, toca. Estic en un d’eixos moments d’autoavaluació en què no deixe de preguntar-me si ho estaré fent bé o no, si podria fer alguna cosa per millorar. Però encara no he trobat respostes. Sé que no em val el que em diguen els altres, que només tindrà valor la conclusió a què arribe per mi mateixa. Quan? No ho sé. Puc estar més o menys satisfeta amb el que faig, però qui m’assegura que això és el més adient?

També em comença a rondar pel cap de nou el concurs de trasllats. Se suposa que el dia 30 eixirà la resolució definitiva, i encara que el més provable és que no em canvien la destinació, sempre està la remota possibilitat que ho facen. És difícil, però no impossible.

No sé, potser són totes aquestes coses les que acaben ennuvolant els ànims, i no només el temps. Ja veurem com es presenta la pròxima setmana.

I després de les vacances...

2008-04-04T22:46:00.001+02:00

Hem tornat a la normalitat, cosa que agraïsc de debò. Horaris, activitats, més cafés del compte... El primer dia de classe sempre es fa especial: la trobada amb els companys, que ja es trobaven a faltar, les abraçades dels xiquets, amb algun “seño, te he echado de menos” xiuxiuejat, la roda de porres a l’hora del pati, els dinars a la sala de professors, el grupet de quatre o cinc que et busca pertot arreu, “seño, ¿cuándo vamos a subir a cantar?”, que em posen un somriure als llavis... En fi, totes aquestes coses que altra gent no veu o que no vol veure. Però la setmana ha sigut curta, perquè només hem treballat dimarts i dimecres, ja que ahir i hui ha sigut festa a Alacant.

Les vacances estan bé des del punt de vista de poder descansar més, fer altres coses, no estar subjecte a un horari (cosa que a mi no m’acaba de fer el pes), però també ofereix massa temps lliure per a calfar-se el cap en coses inútils, en intentar trobar solucions i respostes a assumptes que potser no en tenen, i aquesta és, tal volta, la part de les vacances de què intente fugir tan sovint. Ara toca pensar en altres temes i deixar les dèries d’aquests dies en un racó, amb l’esperança de poder oblidar-les al més aviat possible... Res com tornar a la normalitat... Jo m’entenc.

(M’agradaria dir tantes coses que no puc, explicar tants secrets que em veig obligada a compartir només amb un parell de persones, contar tot allò que sent i deixe de sentir... però tinc les mans lligades, com sol dir-se. Supose que ja passarà, com ja va haver de passar en un altre moment. Només em pregunte una cosa: es notarà en la mirada...?)

Sentiments? Què és això?

2008-03-26T20:57:00.004+01:00

No ho entenc. No entenc com pot haver gent incapaç de mostrar el que sent o, pitjor encara, capaç d'ocultar el que sent. Que a ells no els esclaten els sentiments endins? Que no senten la necessitat d'exterioritzar-ho tot de tant en tant? Ains, i en molts casos són gent estupenda, meravellosa, gent de qui et podries enamorar, però que en canvi no pot arribar a compartir aquest ric món interior. És gent que fins i tot se sent incòmoda quan tu intentes contar-los com et sents. No saben com reaccionar, què dir, quan moltes vegades no cal ni que diguen res. Em pregunte si aquest "mal" tindrà remei... I per si algú ho pensa, no, no estic cremada per una cosa en concret, és només que pense en algunes persones que m'estime que són així i no puc evitar pensar que estic en desavantatge amb ells, perquè ells em coneixen a mi molt més del que jo mai no podré arribar a conéixer-los, i jure que m'encantaria fer-ho!

I les vacances s'estan allargant massa!! Necessite tornar altra vegada al col·le. Trobe a faltar els companys, els xiquets, el rebombori, els cafenets, les cervesetes, la gresca! Però encara en queden 5 dies... Ufff!

Sort que divendres tinc dos aniversaris dels companys del col·le de l'any passat i entre tot el que s'ha de preparar encara i les ganes que tinc que arribe, el temps passa una miqueta més ràpid! Només espere no acabar com l'any passat...

(I gràcies, veí, per haver tornat de les teues vacances!)

Un somni fet realitat ¿?

2008-03-14T20:54:00.003+01:00

Qui va dir que faria què per al curs vinent?? No puc esperar, el cor de veus blanques ja està en procés. Bé... ja està format, i dilluns farem el primer assaig! Em moria de ganes per fer-ho i no podia deixar passar l’oportunitat de comptar amb unes veus molt bones que tinc en sisé curs. El cas és que la setmana passada vaig pensar-ho i vaig començar a organitzar-ho tot sense comunicar res a ningú. Per un costat, no volia dir res als companys sense saber abans si els xiquets estarien disposats a fer-ho, però per altre costat havia de demanar permís per a utilitzar la meua aula en les hores del pati. Sort que la persona en qüestió a qui ho vaig demanar va confiar en mi sense haver de donar massa explicacions i em deixà via lliure. Gràcies, A.!

El cap de setmana el vaig passar pegant-li voltes al tema. Estava nerviosa, no sabia com reaccionarien els xiquets i les xiquetes, i més tenint en compte que volia fer-ho en les hores del pati, i això és sagrat per a ells. Tenia proposats 24 alumnes, almenys ara, per a començar, i els vaig fer anar a classe un moment. Ells, que no sabien de què anava la cosa, i jo neguitosa per la resposta... Ho vaig deixar anar de cop: us abelliria que creàrem un cor? Començaren a cridar que sí de seguida, somreien, es van il·lusionar amb la idea. Però llavors els vaig dir que hi havia una part negativa en la proposta, i que era que haurien de perdre un parell de patis a la setmana. També els vaig dir que ho pensaren i que m’ho digueren sense compromís, que ho feren només si realment volien fer-ho, i així i tot, dels 24 m’he quedat amb 20 alumnes! Vaig sentir tanta alegria que vaig baixar corrents, literalment, a contar-ho als companys, que jo crec que no sabien què pensar, si estava bé la idea o si estava acabant de tornar-me boja. Però va ser genial, perquè alguns em van donar el seu recolzament, cosa que agraïsc enormement, i m’han fet sentir, si cap, més entusiasmada. Per fi faré una cosa que sempre he tingut en ment amb la intenció de poder dur-la a terme algun dia.

I sobre quan començar, jo havia pensat fer-ho en tornar de vacances, però els xiquets començaren a demanar-me cada vegada que ens creuàvem pels corredors que per què no començàvem abans, i van insistir tant que vaig haver de dir-los que dilluns farem el primer assaig. M’encisa la idea, no ho negaré! Malgrat tot, sé que qualsevol començament és difícil i que costarà molt de treball que el grup sone, però com que això ja ho sé, ja vaig preparada per a no decaure només encetar la feina.

Sí, aquest projecte em fa realment feliç.

Crònica de divendres

2008-03-04T10:10:00.000+01:00

Era a classe amb els xiquets de cinqué, explicant-los la duració de les diferents figures musicals, quan alguna cosa em va dir que engegara l’ordinador i mirés per si havia eixit allò que tant esperava, de manera que mentre els alumnes copiaven el que havia escrit a la pissarra vaig connectar-me i allà hi era. Va ser un moment crític, sentia com de fons alguna veu em cridava per a preguntar quelcom: “senyo!”, però la senyo ja no era a classe, estava barallant-se amb els dits, que no encertaven a escriure el DNI. Però quan vaig aconseguir fer-ho, allà hi era, allà va aparéixer el nom que em delia per veure i l’especialitat que tant m’estime! Vaig eixir corrent de classe, els xiquets devien “flipar”, i vaig baixar (la meua aula està en la part més alta de l’escola) per dir-ho als companys. Alguns es preocuparen en veure’m baixar corrent i plorant, però quan ho vaig comunicar tot van ser felicitacions i abraçades, i més felicitacions i més abraçades. Com vaig poder, vaig tornar a pujar i vaig continuar amb la classe, encara no sé com, ni recorde què vaig fer, però sé que vaig acabar a hora. I després el pati. En arribar baix ja s’havia corregut la veu i tots ho sabien (més felicitacions i més abraçades). Els que m’havien vist abans, quan vaig baixar la primera vegada, em preguntaven si ja m’ho creia, però és difícil, costa creure que d’ara endavant tot estarà bé, que no hi haurà més comiats. De tota manera, no vull fer-me totes les il·lusions del món perquè encara és una resolució provisional, i fins que no isca la definitiva a finals d’abril no cantaré victòria. Encara que, sincerament, és difícil que canvien les coses!

Minuts després us ho contava en el bloc. Volia que fóreu dels primers a saber-ho, que per això esteu suportant tanta paranoia meua durant tant de temps!

De moment així estan les coses. A més, m’han dit que, com que em quede al col·le, em compraran la guitarra electroacústica que havia demanat per a l’aula de música! I m’estic plantejant la possibilitat de formar un cor, però això ja haurà de ser per al curs vinent...

Trasllat

2008-02-29T11:31:00.000+01:00

Aquest matí ha eixit la resolució provisional del concurs de trasllats del cos de mestres, i, de moment... M'HAN DONAT LA PLAÇA QUE DESITJAVA!!!

Ja us contaré més traquil·lament, que encara estic amb l'eufòria del moment!!

Pors superades i altres coses

2008-02-23T13:45:00.000+01:00

M’agrada descobrir que encara hi ha somriures que il·luminen el món, gestos capaços de guarir qualsevol mal i paraules dites o no que sempre acaben encoratjant d’alguna manera en el moment oportú. M’agrada veure que encara hi ha gent molt humana, gent que escolta, que abraça, que de tant en tant deixa sortir una miqueta d’eixa tendresa que intenta amgar tan sovint per por que la confonguen amb feblesa. M’agrada la mirada d’algunes persones, capaces d’expressar tant. I m’agradaria, de tant en tant, dedicar-los alguna cosa, una cançó, un text, un altre somriure... Però tinc por de no estar a l’altura. És estima el que sent per ells. Molta. Però no els ho diré. No, de moment. Ja arribarà el dia, ja els diré que m’encanta estar envoltada de gent així.

He tingut una setmaneta... Dilluns, per fi, vaig dirigir en el curs de direcció coral. Vaig triar una cançó tradicional de Castelló, “A la vora del riu, mare”, i perquè no quedés tan simple vaig crear-li una altra veu, la vaig harmonitzar. La veritat és que el moment no va ser tan terrible com pensava. El més difícil és alçar-se de la cadira i posar-se davant de la resta de companys, però una vegada fet això, ja està fet el 75% de la feina. Durant les diverses vegades que vaig fer-ho, vaig mantenir un somriure clavat als llavis. Era una barreja de satisfacció, perquè l’harmonia que havia fet sonava prou bé i perquè començava a veure un gest més o menys decent en els meus braços, i una mica de somriure nerviós. Però va acabar bé el que havia de fer i les crítiques posteriors també foren bones. Estic satisfeta!

Dimarts vaig tindre una conversa interessant amb una persona interessant amb qui normalment no parle per por a quedar desconcertada, que és com vaig acabar, però em va anar bé. I a la nit, febre, cosa que no em passava en anys. Em va deixar feta pols, vaig haver de gitar-me en arribar a casa (perquè és que damunt em va agafar a uns 40 km d’Alacant) però al dia següent ja estava com una rosa.

Dimecres, veu de Manolo que encara conserve, per cert, però el dia va ser molt bo, amb unes classes al col·le genials! Hi ha dies que les coses eixen bé d’alguna manera.

Dijous... Nou llibre de Harry Potter!! A les 18:30 duia entre les mans el seté, l’últim, i, per descomptat, ja estic devorant-lo.

I ahir va fer tres anys que vaig entrar per primer cop en una aula. Encara ho recorde com si hagués sigut ahir... I somric.

Anit me’n vaig anar a sopar amb els companys del col·le. No estava recuperada del tot, però en fi, per a estar sense poder respirar a casa, vaig preferir estar sense respirar amb ells i riure una estona! Va ser senzillament genial.

(Ains, ara que he rellegit el primer paràgraf tinc la sensació que torne a delirar... )

El dia a dia

2008-02-12T10:03:00.001+01:00

És increïble com amb el temps arribem a acostumar-nos a les rutines… I les arribem, fins i tot, a necessitar. Fa dues setmanes que no vaig a assajar amb el meu cor perquè l’horari i els dies em coincideixen amb un curs que estic fent de direcció coral, i el trobe a faltar com l’aire! Ara, tampoc no em penedisc perquè el curs és genial, m’encanta, encara que en algun moment ho passe malament, sobretot quan pense que em toca a mi eixir a dirigir… Què hi farem? La por escènica és difícil de llevar. Els gestos que a altres els veig tan bonics, en mi els veig ridículs, artificials, forçats. Però, malgrat tot, m’agrada. Incongruències meues…

S’acosta el dia de la resolució provisional del concurs de trasllats. Dues setmanes per al primer ensurt. No negaré que a la nit em costa agafar la son pensant en això. Però ja em coneixeu. A més, que tinc massa motivacions en aquesta escola… I massa temps per a repetir-me que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades en la mateixa pedra. Jo m’entenc…

D’altra banda, he de dir que estic moooolt contenta amb la tornada de la Nimue! S’ha de continuar endavant, botant els entrebancs i agafant forces de qualsevol raconet per a fer front a allò que ens posa a prova. (I no val això de: ja podries predicar amb l’exemple...). Moltes gràcies, xiqueta, de part de tots nosaltres!!!

I ara no estaria de més que me n’anés a fer alguna cosa de profit, que sóc a l’escola i porte enganxada a Internet des de les 9 del matí! Però hi ha una explicació, eh? Ahir el veí va decidir no connectar-se… En això també sé que m’enteneu.

Lluites inútils

2008-02-02T20:21:00.000+01:00

Hi ha coses que mai no haurien de succeir, com renunciar a allò que estimes perquè no et deixen estimar-lo. Com haver d’amagar els teus sentiments per no ferir a altres persones. Com haver de deixar de fer el que més t’agrada per remordiments que no hauries de tenir. Com renunciar a l’estima d’un bon grapat de gent per una sola persona.

Tampoc no és just ser massa dur en la crítica d’un mateix, ni més exigent de l’estrictament necessari. Ni culpar-se per una cosa que escapa de les teues mans. Ni voler renunciar a tot per no comprendre que no TOT depén de tu.

Però els éssers humans som massa complexos, ens envolten massa coses. I els sentiments... no sempre els podem controlar, o no estem preparats per a fer-ho. Hi ha gent que m’estime que ho està passant malament des de fa temps, i no sé què puc fer per ajudar-los. Però el cas és que a mi també m’està afectant veure’ls d’aquesta manera. Només espere que tot se solucionarà aviat...

Mmmm, podríem acabar ja aquesta setmana, per favor?

2008-01-24T21:13:00.000+01:00

Perquè ja sabeu: si una cosa pot anar pitjor, hi anirà. Hem de partir de la base que ja venia arrossegant una setmana no del tot bona i, a partir d’ací, començar a amuntegar coses.

Dilluns, a classe, un xiquet de primer de primària va llançar a terra des de l’alt d’un armari (sense mala intenció, tot s’ha de dir) un metalòfon baix, l’instrument més gran i més car de tota l’aula (el teniu en la foto). El vaig veure caure a càmera lenta, mentre sostenia una guitarra entre les mans, i quan va tocar terra, amb tot l’estrèpit que això va suposar, vaig sentir com si m’agafaren el cor en una mà i l’oprimiren fortament. No sé la cara que vaig posar ni el que vaig poder encertar a dir, però els xiquets es quedaren més callats que mai i, per primera vegada en el que portem de curs, no gosaren baixar corrent ni saltant les escales de tornada a la seua aula mentre jo portava en braços, com podia, l’instrument. Les làmines havien caigut i algunes s’havien ratllat, però el pitjor colp se l’endugué la fusta de la part de dalt, que va acabar a terra, desapegada. Sé que pensareu: va, no és més que un instrument... Però per a mi no és així, per a mi és L’Instrument, és el poc material musical amb què conte en la meua aula, i me l’estime com un mecànic pot estimar el seu cotxe o un informàtic el seu ordinador.

Al dia següent, amb el disgust una mica més calmat, vaig arribar al col·le amb ganes de fer alguna cosa per solucionar-ho, per arreglar-ho, de manera que, amb la millor intenció del món, vaig agafar un parell de claus i un martell i vaig clavar la fusta que havia caigut. Em vaig sentir bé, havia mig reparat el metalòfon... fins que va arribar un company i em va dir que l’havia cagada, però bé. Resulta que, com que ara la fusta estava clavada, la vibració de l’instrument i els claus podien fer que s’escletxara el cos del metalòfon... Beneïda ignorància, tan contenta com estava de com l’havia deixat! Perquè és que, a més, ara que li he agafat el gust a això del bricolatge, no em vaig conformar amb un parell de claus, i ja està, no... En vaig posar huit! En fi, que m’acabaren d’afonar amb la crua realitat.

I aquesta vesprada, per a rematar la feina, m’he carregat una persiana de la meua aula, encara no sé com... Crec que el millor serà no tornar a tocar res en una temporadeta, no siga cosa que la ratxa continue, no senyor!

Concurs de trasllats

2008-01-15T22:53:00.000+01:00

La setmana passada va ser una miqueta “xunga”, d’eixes en què només ets capaç de posar-te en el pitjor dels casos. Un dia vaig acabar tancada en la meua classe, amb la música a tota canya i plorant. Un altre, contestant malament a gent que no ho mereixia. I trista, sobretot molt trista. Sense ganes de res, sense forces.

Ho reconec: estic nerviosa. Molt nerviosa. Sembla que per a algunes coses el temps passa molt ràpidament, però per a d’altres és tan lent... El perquè? Doncs que NECESSITE saber on seré l’any que ve (el curs que ve, vaja). És qüestió de salut física i mental. Cada vegada estic més convençuda que no podria suportar un altre canvi, no em puc permetre un altre final de curs com els dos anteriors, ni un altre estiu com el passat. No, més no, per favor, no vull tornar a estar al límit. Vull romandre on estic. Tan difícil és? Però si és un lloc que no vol ningú! I jo el desitge amb tota la meua ànima... I encara queden tres mesos de patiment...

S’ajunten massa coses. No vull abandonar paradisos deserts amb tants tresors amagats. Ni vull veure com s’afonen illes meravelloses, condemnades per la immensitat de l’oceà i per un pirata inútil incapaç d’apreciar el que està a punt de perdre. Ni dir adéu a aquells que ARA són el meu present. No, una altra vegada no...

Por??? Potser. Però és que tinc clar el que vull i el fet que no depenga de mi poder aconseguir-ho o no m’ho està fent passar malament.

La tornada al col·le

2008-01-08T08:34:00.000+01:00

La tornada a l’escola sempre l’he sentida amb una mena de neguit a l’estómac. I la nit anterior... Recordeu quan éreu menuts i al dia següent hi havia una excursió, que estàveu tan excitats i expectants que no podíeu dormir? Doncs igual. Vaig comprovar no sé quantes vegades que, efectivament, havia posat el despertador, que l’havia posat a l’hora correcta, i malgrat tot continuava amb la sensació que no em despertaria, que faria tard... I si hi ha una cosa que odie és fer tard. De fet, les classes comencen a les 9 del matí i normalment arribe al col·le a les 8:30h. Manies. Costums. Però no, després de moltes voltes al llit abans d’aconseguir adormir-me, em vaig despertar a les 5, després a les 6, i a les 7 ho va fer el despertador. Pensava que em costaria més alçar-me, i sobretot tenint en compte que, durant les vacances, cap dia no m’he alçat abans de les 10, però no, vaig votar del llit i prou descansada.

Al col·le va ser com si no hagueren hagut vacances, com si ens haguérem vist el dia anterior, almenys amb els xiquets. Hi va haver moltes faltes d’assistència, però també molta emoció i ganes de contar les vacances, els regals de reis, les visites als seus països... Són increïbles, aquestes criatures.

I d’altra banda, una gran notícia: el meu veí generós ha tornat!! Torne a tenir internet a casa!! Però a canvi la llum de l’edifici se’n va cada nit un parell de vegades, fins que baixa algun veí a connectar-la altra vegada. Això és el que té tenir llum d’obra, què hi farem...

Per cert, enguany no he caigut en el tòpic, no he fet cap propòsit d’any nou. Primer, perquè no m’abelleix, i segon, perquè sé que l’any passat en vaig fer un i en febrer ja no recordava quin era, amb la qual cosa, millor posar-se objectius a (molt) curt termini, que serà l’única manera d’intentar acomplir-los. I vosaltres, hi heu caigut?

BON ANY!

2008-01-01T15:33:00.000+01:00

Cap d’any a Benidorm, a casa d’uns amics. Estic morta, me’n vaig a fer la migdiada ara mateix!

Continue sense internet a casa, el meu veí generós es veu que encara no ha tornat de vacances, i em toca vindre a casa dels pares, que ells sí que tenen veïns generosos tot l’any! Per això no em connecte tan sovint, per això no escric, per això no us llig... Però dilluns tornem a la feina, i entre altres coses, a tenir banda ampla en tota l’escola!!!

Visca el 7 de Gener!

Ah, i per cert... BON ANY A TOTES I A TOTS!

Les coses que ens han passat

2007-12-18T22:20:00.000+01:00

Hui podria escriure moltes coses. Podria, fins i tot, frivolitzar, que és el que de veritat m’abelleix fer, però ho deixaré per a un altre moment, potser quan determinades coses estiguen més calmades, més fredes. Per a quan no necessite contar-ho de manera feridora. Podria escriure qualsevol cosa, però continuaré un meme que he vist aquest matí al bloc de la Nimue i que m’ha semblat interessant. Tot siga per mantenir una actitud “políticament correcta” ací, de casa meua.

Com que mai abans havia escrit un diari (he de dir que aquest raconet puc considerar-lo com a tal), he hagut de fer un exercici de memòria per recordar temps tan llunyans, per això és possible que les dates no siguen del tot exactes, però si que són molt aproximades.

Jo fa 10 anys:

Acabava de fer 15 anys. Cursava 4t d’ESO. Començava a descobrir allò que canviaria la meua vida, la música. Fa 10 anys que vaig sentir per primera vegada l’Al·leluia del Messies, de Haendel, en directe i que em va emocionar fins al punt de fer-me plorar. Dos dies després començava a cantar, per primera vegada també, en una coral. Va ser quan vaig veure clar que l’especialitat de magisteri que havia de fer era la musical (la vocació de mestra la tinc des que tinc ús de raó).

També hi va influir una mestra de música que vaig tindre a l’institut: Ana. Si hi ha alguna persona que em va animar a continuar endavant amb la meua decisió i que em va recolzar en tot moment, va ser ella.

Quant als amics, érem un bon grapat. Quedàvem cada vesprada només pel plaer d’estar junts, perquè la veritat és que sempre acabem fent el mateix: res. Va ser també quan vaig decidir deixar el karate després de set anys: m’impedia estar amb els amics dos dies a la setmana! I si la decisió la vaig ajornar fins al juny següent va ser perquè va tindre un accident de moto un company i després d’un mes en coma, va faltar. Ho vaig sentir de debò, i vaig sentir també que li devia acabar aquell curs. Eixe estiu em vaig acomiadar de les arts marcials.

Jo fa 5 anys:

Acabava de fer 20 anys. Cursava tercer de magisteri i esperava ansiosa el febrer per a fer les pràctiques. Pensava també en la vida laboral sense pensar en cap moment en una oposició (ingènua...).

A casa eren moments difícils. Uns mesos abans havien operat ma mare d’un tumor maligne al pit i encara estava amb el tractament, amb quimioteràpia i amb radioteràpia. Era molt dolorós veure-la gitada perquè no podia amb la seua ànima, ella, que no pot estar asseguda ni deu minuts. La meua tendència, com sempre, era la de fugir quan no podia més.

El grup d’amics va canviar per complet. Mentre jo tenia tan clar el que volia i actuava en conseqüència, ells perdien el temps vivint una eterna adolescència. No entenien que haguera d’estudiar quan arribaven els exàmens, no respectaven el meu “sentit de la responsabilitat”, i, a poc a poc, començàrem a distanciar-nos. Però a poc a poc va anar apareixent altra gent amb qui compartia més coses, gent que hui continua al meu costat i que espere que així continue per molt de temps.

Jo fa 1 any:

Acabava de fer 24 anys i començava a gaudir per primera vegada de la meua feina sense haver de pensar en oposicions. Estava en una escola increïble, en un lloc que no apareix ni als mapes i envoltada de companys i de xiquets fantàstics. Però d’això ja he parlat prou en aquest bloc...

També començava a cercar pis de manera més o menys seriosa, encara que sense pressa. La idea era comprar alguna cosa per a viure-hi en un futur, sense pressa també. Independitzar-me als 24?? Ni de conya...

Això pensava...

Ahir, dilluns, 17 de desembre:

Vaig anar al col·le, com cada matí, i vaig continuar amb l’assaig de les nadales que els xiquets hauran de cantar divendres en el festival de Nadal. Un rotllo, però és el que toca. He dit alguna vegada que no m’agrada el Nadal?

A migdia em telefonava el director de la coral: necessitava gent per a cantar en un musical aquella mateixa vesprada, a Almansa. Allà que em vaig ficar sense haver assajat ni res. De fet, em donaren les partitures de l’obra sobre la batalla d’Almansa (era estrena mundial) en l’autobús de camí al teatre. Arribava a casa a les 3:30h.

Hui, dimarts, 18 de desembre:

M’he alçat com he pogut a les set del matí, morta de son, i sense poder amb la meua ànima he anat a l’escola. Més nadales, més decoració dels corredors del col·le, i el meu cap pensant només en el llit... Quatre cafés no han sigut suficients per a sobreviure amb una mica de dignitat!

Cinc llocs per visitar:

L’escola quan ha quedat deserta (quina sensació tan estranya!), els carrers de París, qualsevol soc del Marroc, Almeria a l’eixida del sol i el pont del riu Vinalopó que hi ha a Banyeres de Mariola.

Cinc coses que m’agrada menjar:

Xocolate, creïlles fregides, arròs tres delícies, bolets i la truita de creïlles que fa ma mare.

Cincs cançons importants:

Ummm, que difícil! A veure... “El hombre del piano”, “Yesterday”, “Caperucita”, “Maleïts” i “Me cuesta tanto olvidarte”. Per dir-ne cinc, vaja.

Cinc joguines preferides:

Infantils??? Doncs recorde la Barbie, la Barriguitas, la Nancy, els Play Mobils i les agulles d’estendre (no són gaire convencionals, però em tenien entretingudeta una bona estona!).

Cinc distribucions de GNU/Linux preferides:

Ací em permetreu, però pense copiar-me de la resposta de la Nimue: Ein???

Cinc persones a qui passe aquest meme:

Mmmm, no sé... Millor que el facen aquells que necessiten no dir el que de veritat estan pensant en aquest moment... Ja sabeu, per no frivolitzar.

25...

2007-12-03T22:02:00.000+01:00

S’acosta un dia que, anys enrere, m’ha resultat complicat, però enguany ho estic portant prou bé, amb molta dignitat. Dijous és el meu aniversari. Mare meua, un quart de segle!!! Alguna cosa ha canviat. Potser aquesta nova etapa de la meua vida. No sé, sent que he fet un pas endavant, no tinc la sensació de l’any passat, per exemple, que em sentia exactament igual que l’any anterior, i que l’anterior a l’anterior, però amb un any més a la motxilla. Tal volta els canvis siguen bons de tant en tant.

Estic també més tranquil·la que la setmana passada. Em sentia cansada, a més de tota la resta que ja vaig escriure en el post anterior, però no hi ha res com un cap de setmana relaxat i amb temps per a dormir per a guarir qualsevol tipus de ferida. Amb 12 hores seguides en vaig tenir prou.

L’escola és un altre al·licient darrerament. Ja em fet el sorteig de l’amic invisible i no puc queixar-me de la persona que m’ha tocat, encara que és un maldecap haver de pensar el regal perfecte. Tenim una consigna per al joc, i és que cada divendres deixem un regal per a l’amic o amiga en la caixa, regals de broma, però que, sincerament, alegren el dia. Potser això siga el més divertit de tot, més encara que el que puga ser el regal final, el de veritat. Divendres em deixaren una foto de l’Ismael Serrano (tant en vaig parlar??) i un Sudoku electrònic (tan enganxada em veuen??). Ja un aniré contant.

I, per últim, us deixe la foto de l’hotel on vaig passar el cap de setmana fa dos setmanes, durant les jornades. M’encanta...

A mode de repetició

2007-11-25T20:53:00.000+01:00

Em fa ràbia, i molta, ho reconec, però de vegades encara sent una gran tristesa i unes inevitables ganes de plorar quan torne a pensar en l’illa. Alguna vegada, mentre navegue, veig allà lluny el bocí de terra. D’altres, simplement comente a altres mariners la quantitat de tresors que hi vaig trobar en només uns mesos i els ulls es tornen a amarar en un no res.

Trobe a faltar la convivència dia rere dia amb els meus antics companys d’aventures. I no és que el nou viatge vaja malament, no, que també hi ha molts tresors esperant ser arreplegats, però de tant en tant torna aquella vella cançó: “cualquier tiempo pasado nos parece mejor”. Bé, millor, no: diferent. Insubstituïble. Imprescindible. Intentar aturar el temps llavors fou impossible, de la mateixa manera que sé que penedir-se ara per quelcom que no es podia aconseguir és inútil i no fa res més que desgastar. I el desgast no porta enlloc, però allí és.

El matí ha sigut estrany per això mateix. Els records, els sentiments, han tornat a ser massa intensos. No m’agrada, em desestabilitza, em fa pensar que m’estic tornant boja... Algun nom li hem de posar a allò que considerem fora del que creiem normal.

M’agradaria poder, saber, millor dit, explicar tot el que sent, però de vegades les paraules no serveixen per a segons quines coses o, almenys, no es troben al meu vocabulari o en la meua capacitat d’expressió. Perdoneu si sóc repetitiva, ja sé que de tot açò ja he parlat infinitat de vegades, però enteneu-me, enteneu que aquest és el lloc que vaig buscar fa ja dos anys (dos anys!) per a escriure tot allò que em passava, que sentia, que no pretenia explicar a ningú cara a cara per por, per manca de confiança o, simplement, per mandra o “inapetència” de ser jutjada.

I, de moment, a banda d’un concert genial de l’Ismael Serrano el dimarts passat, una actuació de Pot de plom dimecres, i unes jornades estatals d’educació aquest cap de setmana, així estan les coses.

CARPE DIEM

2007-11-15T22:58:00.000+01:00

Ja fa un mes que visc sola. M’agrada, em sent bé en general, em sent bé a casa en particular, sent que he trobat el meu lloc. Em sorprén. Em sorprenc. És una cosa que no hauria imaginat mai, no sé, sempre havia pensat que tardaria més a deixar la casa dels pares. Però no em penedisc. És més, crec que ara era el moment adequat, abans hauria sigut massa precipitat.

Tinc la mateixa sensació a l’escola. El canvi ha sigut molt gran, però al cap i a la fi ha sigut tornar a un lloc ja conegut i amb gent també coneguda. M’hi trobe a gust, l’alumnat comença a deixar-se “ensinistrar”i em fa passar-ho d’allò més bé la majoria dels dies. Em recorden molt sovint el motiu pel qual vaig triar aquesta professió i no cap altra.

Però hi ha dies que sent que vaig a la carrera. M’abelleix passar una vesprada asseguda al sofà, sola, sense res a fer. Fa setmanes que no puc fer-ho. I me’n queden unes quantes en què continuaré igual. Demà a la vesprada, classes particulars, dissabte, tot el dia d’examen, diumenge, visita a un poble del costat, dilluns, curs de coeducació, dimarts, possible preparació d’un grup de treball, dimecres, visita al metge, dijous, curs altra vegada... I més coses que estic aprofitant a fer a migdia! Però, per molt que remugue, estic fent el que m’agrada, i com diu ma mare, “sarna con gusto no pica”.

En fi, que de moment tot va rodat, i que espere que continue així per molt de temps. Ara, per si de cas, aprofitaré el moment al màxim.

CARPE DIEM!

Notícies

2007-11-08T20:42:00.000+01:00

L’altre dia va vindre una amiga a casa. Feia temps que no sèiem i parlàvem tant de temps i d’aquesta manera, la veritat, però em pense que ella ho necessitava de debò. Em va deixar de pedra: està embarassada. A ella també li va agafar per sorpresa i em va dir que havia passat una setmana terrible, sense saber què fer (no ho buscava; ni s’ho plantejava), però que al final havia decidit continuar endavant. I la veritat és que, malgrat tot, està il·lusionada! Això, almenys, està bé.

No sé, em costa veure-la com a mare. Supose que m’hi acostumaré, sobretot quan comence a notar-se la panxeta!!! De moment, ja començàrem a pensar possibles noms, tant si és xic com si és xica. Ella prefereix un xic, però no sé jo... De moment és passa prompte per a saber res, deu estar d’un mes o cinc setmanes com a molt, segons calcula ella. El metge li ho confirmarà aviat. Jo, de moment, ja li he dit que el xiquet/a ja té una tia més!!! Xe, que em fa il·lusió a mi també!!!

Només espere que tot vaja bé, que els futurs pares continuen amb la mateixa alegria que fins ara i que no s’amoïnen gaire per tots els canvis i imprevistos que es presenten en la seua vida. Que tot se solucione aviat i que les coses laborals també isquen com han d’eixir, que ara ho necessitaran més que mai.

Molta sort, i FELICITATS!!!

El que m'agradaria dir-te i potser mai no et diré

2007-10-28T23:19:00.000+01:00

Saps? Hui he tornat a pensar en tu. Bé, això no és del tot cert... Mai no he deixat de fer-ho, només que hui ha sigut com abans, com ja no volia tornar a pensar-te, a sentir-te. I m’he posat una miqueta trista.

Mai no t’ho vaig arribar a dir, potser per les circumstàncies, potser per falta de valentia, potser perquè no ens hauria dut enlloc. Però vaig estimar-te, i molt. Més del que havia estimat abans. Me’n vaig enamorar. Sé que hi ha qui no ho entén, però és que mai no he pogut triar de qui m’enamore i de qui no. Així són aquestes coses, per molt de mal que faça sentir això per algú com tu, per algú que mai no serà al meu costat.

Aquesta vesprada, asseguda en un autobús, he recordat que mai no vaig arribar a abraçar-te, i he sabut que m’hauria fet realment feliç poder fer-ho. Veges tu, quina ximpleria, només això, una abraçada... Potser és que et trobe a faltar, que necessite saber de tu. Però no vull tornar a patir, no vull tornar a tancar-me en el teu record.

Un any i dos mesos d’absència. Ja són massa les llàgrimes vessades.

Encara que també he pensat que, potser, si alguna vegada ens tornàrem a veure i es donara el cas, et diria que va haver un temps en què vaig perdre el seny per tu, que eres el meu últim pensament de la nit i el primer de cada dia, que per tu vaig passar anys dibuixant estrelles de sis puntes, que em posava nerviosa cada vegada que estàvem passa a prop... perquè no volia que descobrires el que em cremava tan endins. Potser el fet de defugir la teua mirada en algun moment t’ho va desvelar, però t’assegure que vaig lluitar amb totes les meues forces perquè no fos així. De què hauria servit?

A més, ja t’he dit que sóc massa covarda per dir-te tot això, no sé què faig tan sols pensant-ho. Deu ser que hui feia fred, massa fred, i sense voler-ho has tornat al meu pensament.
Però saps què és el pitjor de tot? Doncs que encara sent estima per tu, que sé que encara m’alegraria tornar a veure’t i, qui sap?, potser aquesta vegada poder abraçar-te.

No està malament això...

2007-10-20T00:23:00.000+02:00

Per a celebrar que ja porte cinc dies vivint sola i que ho porte prou bé, que no em desagrada l’experiència, sinó més bé al contrari.

Per a oblidar que porte tres dies sense veu, literalment, per culpa d’un refredat que m’està fent la guitza des de fa una setmana.

Per a celebrar que el sopar d’ahir a la nit amb els companys de l’any passat va ser genial.

Per a oblidar que necessitaria una baixa perquè fer classe sense veu és francament difícil i que no vull demanar-la.

Per aquesta setmana, que recordaré per molt de temps, us deixe la lletra d’una cançó d’Ismael Serrano que m’encanta, i que espere poder sentir en el concert seu que aniré a veure el pròxim 20 de novembre!

PAPÁ CUÉNTAME OTRA VEZ
("Atrapados en azul")

Papá cuéntame otra vez ese cuento tan bonito
de gendarmes y fascistas, y estudiantes con flequillo,
y dulce guerrilla urbana en pantalones de campana,
y canciones de los Rolling, y niñas en minifalda.

Papá cuéntame otra vez todo lo que os divertisteis
estropeando la vejez a oxidados dictadores,
y cómo cantaste Al Vent y ocupasteis la Sorbona
en aquel mayo francés en los días de vino y rosas.

Papá cuéntame otra vez esa historia tan bonita
de aquel guerrillero loco que mataron en Bolivia,
y cuyo fusil ya nadie se atrevió a tomar de nuevo,
y como desde aquel día todo parece más feo.

Papá cuéntame otra vez que tras tanta barricada
y tras tanto puño en alto y tanta sangre derramada,
al final de la partida no pudisteis hacer nada,
y bajo los adoquines no había arena de playa.

Fue muy dura la derrota: todo lo que se soñaba
se pudrió en los rincones, se cubrió de telarañas,
y ya nadie canta Al Vent, ya no hay locos ya no hay parias,
pero tiene que llover aún sigue sucia la plaza.

Queda lejos aquel mayo, queda lejos Saint Denis,
que lejos queda Jean Paul Sartre, muy lejos aquel París,
sin embargo a veces pienso que al final todo dio igual:
las ostias siguen cayendo sobre quien habla de más.

Y siguen los mismos muertos podridos de crueldad.
Ahora mueren en Bosnia los que morían en Vietnam.

Ha arribat el gran dia

2007-10-15T14:12:00.000+02:00

Com a bona complidora de la meua paraula, hui me’n vaig a viure a MA casa. Xe, encara sona estrany... Aquesta nit ja hi dormiré, però em pense que no podré contar-vos l’experiència des d’allà perquè estaré sense internet. I sobre això de dormir, ja veurem, ja...

Estic rara. Sent una barreja de ganes, nervis, il·lusió... I la maleïda sensació que em deixe alguna cosa que acabarà fent-me falta! Però, en fi, estic a 15 minuts de casa dels meus pares, no és tan greu.

Ja ho tinc pràcticament tot enllestit, excepte el menjador, que encara no me l’han portat. M’han dit que ja el tenen a la botiga, o siga que serà qüestió d’un parell de dies, fins que repartisquen per la meua zona.
Ains... QUE ME’N VAIG DE CASA!!! VISCA LA INDEPENDÈNCIA!!! (L’experiència, aviat).

Ja tinc data

2007-10-07T20:58:00.000+02:00

(Glups, em pense que l'objectiu no estava del tot net... Fa molt que no agafe la càmera, la repetiré un altre dia! Bé, això és part del menjador, és a dir, on encara em falten els mobles...)

M’he posat una data: entre els dies 15 i 16. Això suposa que aquesta setmana tindré moooolta feina i que hauré d’aprofitar els dos dies de festa al màxim. Uf, no imaginava que podria dir això, però m’alegre de tenir dos dies més! Encara que només és pel tema que és, eh? No penseu...

La feina al col·le està anant prou bé, llevat d’una classe o dos que costen de portar. Per la resta, ho estic passant genial. M’he fet un propòsit: aprendre a tocar el caixó gitano. Em costarà, però vull fer-ho! Qualsevol dels meus alumnes es pot convertir en un mestre per a mi. I, a més, ells també treballaran molt i faran una cosa que els costa moltíssim per la vergonya que els fa: cantar. Però tenim un pacte, i és que ells canten a classe quan hagen de fer-ho i jo jugaré a final de curs en el partit de futbol de mestres contra alumnes. Estan encantats amb la idea!

El pis continua pràcticament igual, encara no m’han portat el menjador. Però ja he deixat allà l’escriptori, l’ordinador i dos caixes plenes de llibres. Va tot tan a poc a poc... Però em fa igual, me n’aniré estiga com estiga en la data límit. El que encara no he fet ha sigut una foto per a penjar ací, però demà sense falta la tindreu, actualitzaré aquest post i en penjaré una. Ara, no responc de com eixirà que, per sort, no m’he de guanyar la vida com a fotògrafa...

Em traslladaré alguna vegada?

2007-09-26T12:42:00.000+02:00

No tinc vergonya, tinc el bloc abandonat!!! Però tot té una explicació, eh? Vaig de cap, com sempre.

El pis el tinc pràcticament enllestit, em falten quatre coses que, per a què enganyar-nos, no m’impedeixen el trasllat, és més la mandra que em fa fer-lo (barres de les cortines i cortines, el menjador, les coses que hauran d’anar dins els armaris de la cuina...). La setmana que ve m’han dit que em porten el menjardor (excepte el sofà i la tele, que ja els tinc), i les barres de les cortines vaig a buscar-les aquesta vesprada, a veure si algú me les posa el cap de setmana. Per fi comence a veure una casa de debò, i m’encanta! Ara només em falta posar una data per a deixar la casa dels pares i anar-me’n a viure a la meua (que encara sona estrany, això de “meua”). Però jo pense que és qüestió de setmanes, perquè ara estic en el moment eixe en què tens la meitat de la roba, sabetes, i més coses en un pis, i l’altra meitat en l’altre, i em toca estar en els dos cada matí per poder anar com vull (què passa? És el primer trasllat que faig i ningú no m’ha dit que això és un embolic!).

Ahir vaig començar a fer classes particulars de valencià a dos persones. Estava nerviosíssima! Però va anar bé, la veritat. És una cosa que m’abellia fer, el que passa és que mai no deixe de qüestionar-me a mi mateixa, de pensar si ho faré bé, de si estic preparada per a fer-ho. Però en fi, que la pràctica fa mestres, o això diuen.

Estic intentant desenganxar-me d’internet. De fet, ja m’he llevat internet a casa dels pares (encara que amb el portàtil agafe senyal d’algú i, clar, no es pot deixar escapar...), i he d’acostumar-me perquè al pis nou encara no hi ha RES, ni telèfon ni internet (i pel que he vist, tampoc no tinc encara veïns generosos...).

Els ànims comencen a estar millor, cosa bona! Comence a tenir una certa estabilitat. Cada cosa al seu lloc, i com més aviat, millor! I de moment, així estem. Com sempre he dit, fent camí a poc a poc i un pas darrere de l’altre.

El curs que comença

2007-09-12T22:05:00.000+02:00

Ja portem gairebé una setmana de curs i, la veritat, se m’ha fet estrany tornar a un lloc ja “conegut”. Conegut entre cometes perquè sempre hi ha canvis, mai no és el que era. Vaig estar en el col·le on sóc ara fa dos cursos, per si algú no coneix la història. Els xiquets han canviat i no han canviat alhora. Uns estan més grans, altres... com sempre. Alguns s’acostaven a saludar-me i no els reconeixia, s’han transformat! Altres, són nous i encara no ens coneixem. Això passa amb els cursos de 1r i 2n i amb els xiquets nous de cursos superiors. Uns s’alegren de veure-m’hi, altres s’estranyen, estan desconcertats, els mestres que se’n van no solen tornar (i no té res a veure amb el tipus d’alumnat, és que així funciona la nostra Conselleria).

El moment més remarcable d’aquesta setmana? Una de les xiquetes que més hores va passar amb mi fa dos cursos, cosa que ens va unir prou, tantes classes, tantes vegades que he hagut de bonegar-la, tantes xarrades i explicacions sobre les tècniques que utilitzen “para chanar fruta en el bancal del paaaaayo, seeeño”. Quan em va veure per l’escala va vindre a buscar-me:

(Alejandra) -Seño... (una miqueta tallada)

(Jo) -Alejandra !! ?? !! (és una de les que ha canviat molt físicament).

(Alejandra) –Estás aquí otra vez...

(Jo) –Eso parece, sí...

(Alejandra) –Pero, ¿te vas a quedar con nosotros? ¿Nos vas a dar música?

(Jo) –Pues claro!

(Alejandra) -¿Todo el curso?

(Jo) –Sí, todo el curso.

(Alejandra) –Y, ¿para siempre?...

(Jo) –Se intentará...

(Alejandra) –Vale!!! (abraçada)

Veure la cara d’il·lusió que va posar no té preu.

D’altra banda, el canvi de centre m’està costant prou. De ser tres, a ser vint-i-tres, hi ha una diferència. Trobe a faltar, i molt, les relacions interpersonals entre els companys. La major diferència és que, l’any passat, podia estar sola i no sentir-me així, i enguany estic envoltada de gent a tothora i he arribat a sentir-me sola. Hauré de començar a aprofitar les hores lliures...

L’última novetat i sorpresa agradable: hi ha un company valencianoparlant al col·le. Visca!! Podré continuar practicant aquesta llengua!

I, en fi, que deixe d’escriure ja, que m’estan venint massa records de l’any passat i comence a veure la pantalla una mica borrosa...

Any nou, de nou

2007-09-01T20:48:00.000+02:00

I tornem a l’1 de setembre, l’any nou de la gent del gremi. Sembla mentida que faça ja un any que començàrem el curs passat, i ja estem a les portes d’un de nou. Poden passar tantes coses en només 365 dies...

Però enguany és diferent, sé on vaig, amb qui, conec el que m’espera. En certa manera, és una tranquil·litat. En realitat, tinc ganes que arribe dilluns, tornar a la normalitat, a la “rutina”, al soroll dels corredors plens de xiquets. Però sé també que em costarà adaptar-me de nou a un col·le “gran”, sobretot després d’aquest darrer curs.

Encara trobe a faltar el col·le d’enguany, els xiquets, l’ambient, tot el que significava aquell lloc. Quan passe per davant i no puc evitar mirar-lo (o siga, sempre) encara se m’escapa alguna llàgrima. Quan parle amb la gent que ha compartit amb mi tot allò i recordem tantíssimes coses i situacions ocorregudes, també. És una sensació molt estranya, com tenir el cor dividit en dos meitats: en una, el col·le on vaig i on vull quedar-me, en l’altra, el col·le de què m’agradaria no haver hagut de marxar.

Espere almenys que el canvi aquest (o retorn) ajude a calmar els ànims, que em permetisca tornar a la serenitat emocional de no fa tant i que, de debò, pague la pena tot plegat. El meu compromís d’enguany és posar tot de la meua part perquè així siga.

Bon any!

De bòlit...

2007-08-21T18:47:00.000+02:00

Estic cansada. Molt cansada. Porte des del dia que em donaren les claus del pis fent faena, i encara no he tingut un dia només per a mi. Ara mateix, en aquests moments, no puc amb la meua ànima, però trobava a faltar escriure ací alguna coseta, que he tingut el bloc abandonadet aquest estiu.

Porte dos dies pintant el pis amb una amiga com una boja perquè demà m’han de polir el terra. És una animalada, la que hem feta, perquè el pis és gran, però bé... Supose que en uns dies ens haurà passat el mal de braços i de mans, de cames i de cos sencer!

No tinc ganes de veure ningú, ni de parlar amb ningú. Vull gitar-me i alçar-me despús-demà! Però demà he d’estar allà altra vegada a les 8 del matí. Vull que arribe setembre i agafar “vacances”, descansar!!!

I la setmana que ve, em porten part dels mobles. I tinc un fum de “compromisos” socials que encara hauran d’esperar una miqueta més perquè no puc amb tot, perquè no puc anar tan ràpid com voldria, perquè són massa coses les que encara hi ha per fer, perquè, per molt que m’agradaria, a principis de setembre encara no podré estar instal·lada en ma casa nova.

Aaaaaaaaaahhhhhhhhhhhhhhhrrrrrrrrrrrrrggggggggggggggg (això últim és un crit...).

Mmmm

2007-08-12T13:59:00.000+02:00

65%

Mingle² - Dating Site

AIXÒ ÉS MENTIDA, JO NO SÓC TAN ADDICTA ALS BLOCS!!!! (Crec...)

De boda!

2007-07-31T22:11:00.001+02:00

Després de molts mesos d’espera, de més de quatre hores asseguda en la cadira de la sala d’espera d’un notari, PER FI M’HE CASAT!!! Amb el banc i per a molts anys, però ja va bé! Que ja tinc el pis, vaja. És una sensació estranya, la d’obrir la porta de MA casa, de caminar-hi sabent que serà el meu espai. M’agrada.

(NO M’HO CREEEEEEEC) Ja he penjat les cortines de la dutxa, més mones... En faré alguna foto i la penjaré per ací. Demà compraré llums i espills per als banys i totes les xorrades que em fan falta ara, i a veure si a poc a poc es va omplint allò.

El que més em fot? Que qualsevol dia vindran a canviar-me unes rajoles del terra que estan malament (el marbre està foradat o té alguna que altra coseta...) I clar, quan ja sembla que tot comença a tenir aspecte de pis nou, plaffff, més obra. Però què hi farem? Que menys que deixar-ho tot bé (i que la promotora se’n faça càrrec!).

Ains, m’he passat tota la vesprada netejant i netejant i estic feta pols. Hui me n’aniré prompte al llit, que demà toca més del mateix. Ja us n’aniré contant.

Bona nit!

Adjudicacions

2007-07-21T19:05:00.001+02:00

Adjudicada! Ahir vaig anar al Palau de Congressos de València per a demanar col·legi per al pròxim curs. Els dies anteriors havien sigut mogudets, ja us podeu imaginar, sobretot per dins de l’estómac, que jo no sé qui s’hi estaria, però s’hi havia muntat una festa... Vaig anar cap allà un dia abans i vaig dormir a casa d’una amiga, prop de València, per no haver de matinar tant al dia següent (a qui li pot haver passat pel cap convocar la gent a les 8:30 del matí??). Va ser un dia estrany, amb el llistat de vacants a les mans, subratllant col·les com una boja, passant-los a la llibreta, desficiosa per la incertesa de saber quina plaça tindria...

I arribàrem a València. La veritat és que va anar molt bé la cosa, molt millor del que esperava. A mi em tocava triar tard, però em relaxava veure com tota la gent que pujava davant meu només demanava província de València o de Castelló. Visca per Alacant! En fi, que quan vaig haver de pujar a triar plaça em vaig trobar amb el dilema de dos places que m’agradaven i que estaven esperant que jo em decidira. El dubte estava entre una EPA per Valencià o el col·le on vaig estar abans d’aquest darrer curs. Al final vaig agafar el col·le, amb la qual cosa, el dia 3 de setembre torne a incorporar-me al meu antic CAES, amb els meus antics companys (la majoria) i amb el meu antic alumnat (la majoria). Allà també vaig estar molt bé, els qui em llegiu de fa temps ho sabeu, que tampoc no va ser un final de curs fàcil, o siga que sé que hi seré feliç. Ara, serà impossible oblidar tot el que he viscut enguany i tot el que he conegut.

I després de tanta cosa, ja puc dir que torne a dormir i a menjar amb normalitat (amb tota la normalitat que té necessitar dormir 9-10 hores diàries i aconseguir-ho). Ara, a esperar que arribe setembre, que em sembla que no falta gaire!

Adéu - siau

2007-07-11T09:30:00.000+02:00

Un sospir i un adéu.
Una llàgrima i mitja volta.
Mitja mort
de tota una vida.

Somriures precedits de records.
Enyors sense absències.
Ensopegades en terra llisa
per il·lusions ja marcides.

Queden en els ulls
les paraules mai no dites.
Queda en un espai
la felicitat més gran sentida.

Històries d'un pis

2007-07-02T21:07:00.000+02:00

Aquesta és la història d'una noia que ja hauria de tenir les claus del seu nou pis. Però, com no, la promotora s'està tocant els o.. mentre ella espera, espera, espera, i dóna llargues als llocs on va comprar els pocs mobles que ja ha comprat, perquè, clar, se suposava que per aquesta data el pis ja hauria d'estar net i pintat, i gairebé preparat per a viure-hi. Pobra noia, que ingènua que és...

Li donaren data per escripturar. La setmana passada, hauria d'haver sigut. Però dos dies abans del gran moment telefonà el banc i esmicolà totes les il·lusions en dos minuts de conversa: la promotora encara no havia demanat a l'ajuntament la llicència de primera ocupació, paperet sense el qual no podia signar, ja que sense això l'edifici encara no és considerat edifici d'habitatges, sinó obra. I si hagués cap problema, seria més problema seu que mai!

En fi, que li toca continuar esperant. Aquest matí han anat a l'ajuntament a demanar la llicència, a veure com funcionen els funcionaris d'urbanisme d'Alacant... Només espera poder tenir-lo abans que acabe l'estiu per poder anar fent coses, abans que torne a començar el curs.

(En resum: estic més "cremà" que la moto d'un hippie).

Fi de curs

2007-06-22T12:51:00.000+02:00

Ha acabat. El curs ha acabat. La setmana ha sigut complicada per a tots, i supose que per això no he sigut capaç d’escriure abans. Dilluns ja podíem olorar les vacances, dimarts començàrem a sentir-les amb tot el seu pes, i dimecres... millor no parlar de dimecres, l’últim dia. Bé, per què no? Ja he aprés la lliçó: el que no s’exterioritza, acaba cremant per dins.

Dilluns era l’última classe de valencià que tenia amb els meus xiquets, i els havia promés que els posaria una pel·lícula, però amb la condició que havia de ser en valencià. Acceptaren la proposta. Vaig portar Charlie i la fàbrica de xocolata, els va encisar, encara que només van veure en valencià els primers vint minuts (hem d’entendre que són xiquets castellanoparlants que només senten aquesta llengua a l’escola, i a més estan acostumats al català occidental, no a l’oriental, que era el de la pel·lí), tot un rècord per a ells! Després, dinar amb els companys, sessió de fotos per a la posteritat i sessió d’avaluació.

Dimarts fou terrible... Els ànims començaven a estar per terra, tant per part nostra com per part dels alumnes. Un incident amb un xiquet un moment abans d’anar-me’n de l’escola em va fer esclatar i no poder deixar de plorar en tot el matí i part de la vesprada. Com sempre, la meua tendència va ser a la fugida. A la vesprada, una llarga conversa em va fer, si no sentir-me millor, sí una miqueta més tranquil·la. Ja ho deia temps enrere la meua companya de llàgrimes: “les alegries compartides són dobles alegries i les penes compartides són mitges penes”.

Dimecres va ser l’últim dia de classe. Preparàrem una festa per als xiquets i les famílies que havia de concloure amb un dinar col·lectiu. Al matí vam estar jugant, fent competicions, carreres, tatuatges de henna... i tot per aconseguir globus d’aigua que després llançaríem a l’equip contrari en la guerra d’aigua que havíem preparat. Encara que, com ja sospitàvem, la guerra va acabar sent “tots contra tots: banya el major número de gent possible”. GENIAL. I després, el dinar. Fins al moment tot havia anat bé, un xicotet accident que de seguida es va solucionar, però res més, i tots nosaltres (els mestres) “aguantando el tirón, manteniendo el tipo”, com acordaríem que havia de ser. Fins que, en el moment de les postres, els xiquets vingueren a nosaltres amb unes bosses de regals i unes targetes signades per ells i pels seus pares que ens va fer no poder resistir-ho més. I per si amb això no teníem prou, van ser ells els qui començaren a plorar i a voler saber el perquè de no poder tornar amb ells el pròxim curs. Però clar, són massa petits per a entendre com funciona tot això... Estiguérem plorant junts, abraçats, una bona estona, de vegades intentant tranquil·litzar-los, altres moments en silenci perquè les paraules estaven de més... I així fins que se n’anaren a casa, a la nit.

Em sent mig buida, com si m’hagueren tallat un trocet d’ànima, el trocet de mi que he deixat en aquella escola. Allà he trobat una família, he forjat uns vincles amb determinades persones que espere que no es trenquen mai, he aprés més que en cap altre lloc i he crescut, si més no, com a persona. I, com sempre, no m’acostume a haver de dir “adéu”, a acceptar que el cicle aquest ha acabat i que el canvi s’ha de produir. No sé si hauré causat en els altres el mateix efecte que ells han causat en mi, però el que sí que puc assegurar és que m’han omplert, que m’han fet més feliç que mai i que passe el que passe mai no oblidaré aquest curs, aquesta gent ni aquest sentiment de plenitud que m’han ancorat al cor amb la seua estima.

Paranoia

2007-06-12T21:15:00.000+02:00

En blanc. Així és com estic des de fa dies. Trobe a faltar escriure i, d’aquesta manera, trobar-me, però les paraules s’han amagat i no em deixen fullejar les pàgines dels meus dies.

Estic esperant el moment que esclate el que, inevitablement, ha d’esclatar. Intente preparar-me, de debò, però potser necessite tota una vida per a fer-ho. No vull preguntes, no vull haver de justificar res, no vull intents de desxifrar els meus silencis. Vull que passe i que no em fregue. Vull descobrir la manera d’expressar allò que bull tan endins sense haver de repetir allò que és evident i que tantes vegades s’ha sentit dels meus llavis.

I tot perquè, arribat juny i sense tenir res a estudiar, el cap comença a remugar el que hauria d’intentar soterrar al més aviat possible. Però, clar... no es pot soterrar una cosa que encara ha de llançar el seu últim alè.

Intent d'autocomprensió

2007-06-02T19:19:00.000+02:00

Quan es toca fons, l’única sortida es troba cap amunt. La setmana passada el vaig acariciar amb les mans. Només un motiu i vaig començar a afonar-me, a caure, a defallir. No en recorde cap altra vegada, d’haver-me sentit igual.

Tinc una estranya manera d’actuar, i és que, quan estic així, malgrat saber que no és, potser, el que més em convé, tendisc a buscar la solitud. I també, pel que es veu, acabe ferint, sense adonar-me’n, aquells que m’estimen, cosa que no em perdone. No, no va ser una setmana fàcil.

I així vaig resistir fins que vaig començar a somatitzar el que anímicament sentia i em vaig dur un ensurt dels bons. Simplement, vaig explotar. Però almenys això em va fer “caure del burro” i admetre que necessitava parlar amb algú, que sola no podia amb tot.

Sort que la gent que ens estima ho fa per damunt de tot, fins i tot de paraules feridores dites fora de to. Sort que la gent que ens estima no ens nega mai una abraçada quan la necessitem. Sort que sempre hi ha algú que ens estima, a qui estimem i amb qui podem comptar per al que siga. Estimats amics, que diferent seria tot sense vosaltres!

L'illa (III)

2007-05-22T16:01:00.000+02:00

Ha arribat el dia que tanta por ens feia: hem tornat a veure la vora del mar i, allà, els tres vaixells que deixàrem un dia com el de hui, un dia que ara ens sembla tan llunyà. Han transcorregut només uns mesos des que començàrem el nostre viatge i, no obstant això, és com si l’haguérem començat fa anys, molts anys. Supose que deu ser cosa de les illes, que fan el temps molt més relatiu del que és.

Caminem d’esma, capcots, amb la mirada perduda en l’horitzó per no mirar-nos als ulls i veure en altres cares el que amara el nostre cor mateix. De vegades no parlem per por que els altres noten el nus que a poc a poc es va formant en la gola. I el cas és que ho sabíem. Sabíem des de feia molt que el viatge acabaria algun dia, que el fet que els nostres vaixells hagueren ensopegat amb l’illa havia sigut pura casualitat... però ara sabem també que, gràcies a eixa casualitat, hui estem junts i, en certa manera, units per sempre.

Aquest matí, supose que per no mirar endavant, hem girat el cap per veure les petjades que hem anat deixant amb el nostre pas. Hem recordat com va ser aquella primera trobada, una miqueta recelosa, plena de pors i curiositat, d’inseguretats i d’il·lusions, alhora. Hem parlat també de les primeres impressions, de l’errada que créiem que cometíem en encallar allà el nostre vaixell... Tot ha quedat enregistrat en el que serà la pel·lícula de la nostra vida.

Riem. Plorem. Tornem a riure. Tornem a plorar.

Tinc por. Em fa tremolar pensar que hauré de tornar a pujar al vaixell, que hauré de tornar a endinsar-me en la mar. M’ataquen els dubtes. I si no torne a trobar terra ferma? I si no torne a trobar tan bons companys de viatge? I si no sóc capaç de tornar a viure cada moment amb tanta intensitat com ho he fet en aquesta illa? Déu meu, estime TANT el que ara m’envolta... Espere que ho sàpiguen, espere haver-ho sabut transmetre.

Però el millor de tot és que vaig arribar amb un vaixell buit i ara me n'enduré un ben carregat, carregat de records, d’experiències, de somriures còmplices, de converses enriquidores, d’abraçades, d’emocions, de paraules, d’anècdotes, d’estima... I per això voldria acomiadar-me d’aquest episodi dient a tots els habitants de l’illa unes paraules de Carme Riera, encara que una miqueta modificades per les necessitats de les circumstàncies:

“Us enyoraré, enyoraré l’illa, la nostra. I us la deixaré, companys (amics!), com a penyora.”

Coses de mares

2007-05-19T20:14:00.000+02:00

Definició de mare: aquell estrany ésser que pot guardar de tot en un armari atenent la teoria de l’ISI (i si...).

Aquest matí, mentre féiem dissabte, la mare i jo, m’ha dit la dona:

-“Nena, no te compres toallas cuando te vayas a tu piso y llévate de las que tenemos sin estrenar en casa, que total, para qué las queremos...”

I, clar, li he dit que me les ensenyés per veure com eren, que conec ma mare i els seus gustos... Deixem-ho així. El cas és que he obert l’armari aquell on ella guarda les tovalloles i he descobert una cosa que no havia vist mai: la part de darrere de les tovalloles que estava farta de veure. I jo em preguntava: com poden cabre allà tantes tovalloles? Millor encara: per què en té tantes ma mare? Li ho he preguntat.

-Cariño, porque entre las cosas de mi ajuar y las que tenía guardadas para el tuyo... Y las que he ido comprando porque me gustaban, pero luego las he visto tan bonitas que me ha dado pena gastarlas... Pues se han ido llenando los armarios. Y también porque pensaba: ¿y si algún día se va de casa? Pues necesitará todas estas cosas... (el famós “i si...”).

El cas és que, amb mooooolta paciència, he començat a buidar l’armari (i que no es buidava, xe, de tant de fons com en tenia...), he cobert de muntanyetes de tovalloles i draps de cuina el llit dels meus pares, he seleccionat totes les que m’agradaven, i encara els n’hi he deixat un fum! He començat a ficar la meua tria en una caixa i crec que me’n duc per a cinc vides! Això de l’aixovar em resultarà útil, al final... Una despesa menys que tinc, de moment.

I per si algú pensa que sóc una exagerada, ací teniu la prova de la caixa que he omplert a pressió (amb moooolta pressió).

Nota: estem parlant de la mateixa dona que em repeteix cada vegada que compre un llibre: “¿Dónde vas a meter tantos libros? Un día de estos nos tendremos que salir nosotros para dejarles sitio...” Després del descobriment de hui, li he dit que no torne a dir-me res dels llibres.

Notícies...

2007-05-12T20:42:00.000+02:00

Aquesta ha sigut una setmana difícil. Ja sabeu: quan penses que les coses no poden anar pitjor, acaben anant-hi.

Quan semblava que a casa la cosa estava més calmada (mon pare està una miqueta millor d’això seu), i que ja no hi havia motius per a estar malament ni (tan) preocupada, vaig llegir una notícia en un diari que em va afectar bastant, potser l’heu sentida. Es tractava d’un xiquet de dotze anys que van trobar en el Centre de Menors d’Elx amb el coll trencat... El cas és que, per diversos motius que ara no vénen al cas, vaig pensar que hi havia moltes possibilitats que eixe xiquet hagués sigut alumne meu. El diari no donava moltes dades, ni tan sols el nom o les inicials del menor. Per a ells devia ser una notícia més, una altra víctima. Per a mi ha sigut un gran pes a sobre que he hagut de portar tota la setmana, el pes de la pena. Sentia una gran tristesa, mal per dins, i moltes ganes de plorar.

Al dia següent, en un altre article, deien el nom del xiquet i posaven les inicials dels cognoms. No havia sigut alumne meu. Però no per això vaig sentir-me millor. Només així vaig pensar que, malgrat no haver-ho sigut, sí que havia sigut l’alumne d’un altre mestre o d’una altra mestra que, potser ara, se sentia com jo. Crec que, de manera inconscient, pensem com els pares: els xiquets són més menuts que nosaltres i, per tant, és d’esperar que nosaltres faltem abans que ells. Però no sempre és així. I no sempre estem preparats per a acceptar aquest fet.

Sé que no està en les meues mans, ni potser en les de ningú, canviar aquestes coses, però hi ha tantíssimes notícies que no s’haurien de dir... Millor dit: hi ha tantes coses que no haurien de passar mai...

Gris

2007-05-03T20:30:00.000+02:00

He estat un temps absent... Ho lamente! La veritat és que s’ha complicat tot una miqueta, amb la qual cosa o vaig de bòlit o estic un poc descentrada.

Tinc l’ordinador encara per formatar, m’estic connectant com puc en el mode a prova d’errors des de casa, i des del col·le no m’ature molt en internet. Ara que tot ha tornat a la normalitat (els xiquets ja s’han oblidat de les vacances i tornen a estar centrats en el que toca), intente gaudir al màxim del temps a l’escola... Mai no hauria imaginat que es pogués arribar a estimar tantíssim uns xiquets que, al cap i a la fi, són alumnes. Però no, no són només alumnes... són els meus xiquets! No sé què faré l’any que ve, quan aquest cicle haja acabat.

Les coses a casa tampoc no van del tot bé. Mon pare no gaudeix de molt bona salut, té afectat el nervi trigemin, amb la qual cosa pateix uns dolors horribles que ni la morfina poden minvar. Tot això començà fa tres anys, però la cosa va a més i no té remei. I els que som al voltant patim de veure’l patir. Aquestes darreres setmanes ha sigut un malson, però sembla que hui està una miqueta millor. I encara que intente portar-ho bé, ahir vaig explotar, vaig passar el camí al col·le plorant mentre conduïa. Em va vindre bé.

I el pis continua igual. M’han dit que me’l donen a finals d’aquest mes, i encara no tinc del tot clar els colors que vull posar-hi. Bé, més o menys ja tinc una idea feta, però ara ve la tria de mobles... A poc a poc.

Proposta general

2007-04-24T18:56:00.000+02:00

Porte unes setmanes de bojos a causa d’un canvi d’hàbits imminent. M’explique: mentre que abans, durant l’hora del pati, eixia al pati amb un diari a les mans (encara que molts dies fora només per llegir l’horòscop i riure de les bajanades que hi ha escrites), ara isc amb revistes de decoració, estils, tendències... Perquè sí, perquè d’ací a no res tindré un pis per omplir. Quan tinc temps lliure vaig a llocs on abans no entrava ni pagant, tipus Leroy Merlín, Bricoking i altres botigues de mobles. I m’estic estressant una miqueta! Sé més o menys (més o menys...) el que vull, però del que he vist fins ara hi ha poques coses que m’agraden.

Però bé, el motiu d’aquest post és fer una mena d’enquesta sobre el color que posaríeu en les diferents habitacions. Per traure’n idees, més que res (sóc obsessiva del color blau, però tota la casa blava... va a ser que no!). Compteu que hi ha el rebedor, el corredor, el menjador, dos habitacions i una tercera que empraré d’estudi. I compteu també que la pintaré jo... A veure què ix d’ací...

(Gràcies per la vostra col·laboració!!!)

Miracles (comence a creure-hi)

2007-04-17T21:29:00.000+02:00

Bé, hui un post curtet... Només unes paraules... Però què grans paraules!! Espereu, que agafe aire per poder cridar amb més força...

HE APROVAT L’EXAMEN DEL PASSAT DIA 24 QUE CREIA SUSPÉS!! (Aquest matí han eixit les notes).

Hale, quan em passe l’emoció i puga tornar a pensar clarament, escriuré un post una miqueta més llarg.

JA SÓC MESTRA DE VALENCIÀ!!!

BÉÉÉ!!

La novetat, les vacances... la tornada!

2007-04-09T12:44:00.000+02:00

He dit alguna vegada que no m’agraden els dies de pluja? Doncs això, que no m’agraden. Són grisos, tristos, no conviden a eixir al carrer, ni a res. I portem una Setmana Santa... Perquè clar, si això passa en un dia de treball, no és tan greu, però en vacances... Si després de la poca gràcia que em fan, he de quedar-me a casa per culpa del mal oratge, ja l’hem feta bona!

I després de la meua queixa, us conte com va ser això del pis. En realitat, el trobaren els meus pares! Feia uns dos anys que buscava pis, encara que no em prenia la recerca massa seriosament. A més, sempre intentava allargar el moment de ficar-m’hi de cap: “És millor esperar a l’estiu, després de les adjudicacions, per si m’envien fora...”, “ui, no m’han convocat per a les adjudicacions, haurem d’esperar que em criden de la borsa, a veure on m’envien...”, “uff, ara tinc les oposicions al damunt, deixem-ho per a quan acabe...”, “mmm, és que ara estic amb les pràctiques i tot això, i no vull pensar en res més... millor comence a buscar en estiu”. Fins que un dia arribaren els meus pares amb uns plànols a la mà que, per a què negar-ho, m’encantaren. Era el que volia, i ho vaig saber només veure’ls. Tots els que havia vist anteriorment tenien alguna cosa que no m’acabava de fer el pes: no té garatge, les habitacions són molt menudes, no té balcó... Però aquest... És perfecte per a mi! L’altre dia em deixaren veure’l, xafar-lo, obrir els armaris, abocar-me al balcó, i enamorar-me’n! Me n’aní directa al banc a fer la reserva, i d’aleshores ençà que el sent cada vegada més meu. Xe, i pensar que encara em queden dos mesos perquè em donen les claus!! Ara, jo ja estic mirant “pijadetes”....

Per al que queda menys temps és per a tornar a l’escola, bé! Huit dies, bé! I crec que intentaré seguir els bons consells dels bons consellers que diuen que el que cal fer és aprofitar el temps que queda al màxim en lloc de lamentar-se per un moment que encara no ha arribat. A més, d’aquesta manera podrem cridar, al final de tot, això de: “!que me quiten lo bailao’!”. Bé, de moment, almenys, em compromet a intentar-ho.

Per defecte, un resum

2007-03-31T17:09:00.000+02:00

Bé, volia escriure hui sense falta per explicar moooooltes coses, però a mesura que vaig mirant l'agenda m'atabale una miqueta més per tot el que he de fer, de manera que no em puc allargar gaire... Però us en faig un resum!

Aquesta setmana ha sigut d'exàmens amb els nanos (s'acaba el trimestre!!), amb la qual cosa i, encara que no ho vulguem, hem anat una miqueta de bòlit a l'escola.

Ahir va ser l'aniversari de dos companys del col·le, i diguem-ne que ho vam estar celebrant i brindant per ells des de migdia fins a la nit. Ains, jo que mai no m'havia emborratxat... (D'acord, el meu estat també fa que no puga estar escrivint ara mateix molt de temps).

I el més important de tot... (que sonen els tambors!)... (que no deixen de tocar)... M'he comprat un pis! De manera que ja us aniré contant com va tot, que me'l donen d'ací a dos mesos! Estic moooolt il·lusionada!! Ains...

Bé, que me'n vaig a dormir una miqueta més, que aquesta nit també tinc soparet...

Cinc, quatre, tres...

2007-03-20T22:03:00.000+01:00

El compte enrere ha començat. Quatre dies per al temut examen, onze dies lectius abans de les vacances de Pasqua (vacances que, d’altra banda, no crec necessitar; ja tornem amb l’estranya síndrome...), tres mesos per a acabar el curs...

De vegades tinc la sensació que tot succeeix massa ràpid, que el temps, mesurat d’aquesta manera, no em deixa gaudir del que m’envolta tant com a mi m’agradaria fer-ho, i que imposa els seus canvis sense aturar-se a pensar en allò que em fa deixar enrere deixant-me, alhora, un gran pes a l’ànima. Trobar-se completament bé en un espai i en un temps determinats no sempre és fàcil, però enguany m’hi trobe. M’agradaria que aquesta màgia no acabés, que els somriures romanguessen als nostres llavis el temps necessari per poder valorar com cal allò que tenim, i que aquest record ens tornés a fer somriure quan creguem que tot està ja oblidat.

És una setmana estranya. Tinc por, més que nervis (la famosa por a fracassar en allò que m’agrada de debò), sent enyor per coses que encara tinc (gran incongruència, certament), patisc per no acceptar la inapel·labilitat dels canvis, per intentar lluitar contracorrent, per no voler veure la necessitat de determinades actuacions... Per no acceptar que el temps no s’atura per res ni per ningú i que no escolta la veu de quatre gats que li preguen a cau d’orella uns instants més de permanència en el lloc que, després de molts esforços, han aconseguit fer seu.

Examen

2007-03-13T20:40:00.000+01:00

El dia 24 tinc un examen que no vull fer. Bé, vull el títol que m’atorgaria, però no vull haver de fer l’examen! Em fa por, mooooolta por. És de valencià. Tremole només de pensar-ho. Modernització de textos medievals, redaccions, traduccions, correccions i un oral... el meu darrer malson. Necessite un 7 per a aprovar-lo i han d’estar aprovades cadascuna de les parts. Ja sé que no serveix de res tot això, però no vull, no vull, no vull, no vull!

Qui em manaria a mi ficar-me en totes aquestes coses...

Carta a la Primavera

2007-03-04T13:21:00.001+01:00

Estimada Primavera,

Ara que s’acosta el teu equinocci m’agradaria demanar-te un desig, ja que mai no te n’he demanat cap. Desitjaria, per damunt de tot, una bona capacitat d’organització del temps (la necessitaria en més aspectes, la capacitat d’organització, però el que més em preocupa ara és aquest...), perquè darrerament, no sé com ho faig, però no trobe estones buides per a fer les coses que realment hauria de fer ni moltes d’altres que faria per gust. No trobe temps per a llegir el munt de novel·les que s’acumulen a la tauleta de nit, ni per a fer aquell treball que he de lliurar d’ací poc, ni per a estudiar aquell examen que tinc a final de mes, ni per a llegir els blocs amics, ni per a escriure en el meu propi! I, malgrat la quantitat d’assumptes que porte a sobre i que també són importants, no deixe de pensar en tot això que també hauria de tenir un lloc en el meu horari.

Et done les gràcies a la bestreta!

Eternament agraïda i desitjosa de la teua arribada,

Ainalma.

i.

2007-02-22T22:54:00.000+01:00

Normalment em queixe bastant dient que duc una vida una mica avorrida, molt monòtona, però la veritat és que sempre hi ha algun moment en el dia que ho canvia tot i ofereix eixe puntet d’originalitat. Normalment pense que no tinc anècdotes divertides a contar, però hui sí que en tinc! Ahir m’ho vaig passar d’allò més bé, ara us contaré el perquè.

No fa gaire vaig saber que Lluís Llach oferiria un concert a la Universitat d’Alacant dins de la gira de comiat que està fent pertot arreu. Ara, com no, jo me’n vaig assabentar quan ja s’havien esgotat totes les entrades... Ah, per cert, el concert va ser ahir, que se m’ha oblidat dir-ho abans. El cas és que volia anar a un concert del Llach des de feia temps perquè mai no hi havia anat a cap i em feia il·lusió, per què negar-ho? I més sabent que podia ser l’última oportunitat... Doncs bé, després de saber que una hora abans del concert traurien a la venda unes quantes entrades que la universitat havia reservat (unes 90), en eixir del col·legi me’n vaig anar cap allà per començar a fer cua, a veure si hi havia sort... La veritat és que jo ja havia aconseguit una invitació, però en volia una altra per a una amiga que també estava molt interessada a anar-hi. I estant a la cua, va ocórrer el miracle! Vaig veure passar per allà dos coneguts (treballadors de la universitat) i vaig baixar a saludar-los. Una, la dona d’un company, que em va dir que tenia una entrada de sobra, per si la volia, i li vaig dir que sí sense dubtar-ho, i mentre parlàvem de tot això va aparéixer l’altre, que, després d’oferir-me el mateix, em va dir que necessitava dues persones per vendre a l’entrada del concert els cd’s i els llibres que portava el Llach, i em va dir que si m’interessava. I com que una servidora no sap dir que no, allà que se’n va anar, i allà que va ficar també la seua amiga (una altra que tampoc sol dir que no...). El cas és que vam entrar sense entrades, vam estar venent els cd’s i els llibres abans i després del concert, enmig vam sentir les cançons, al final ens van donar una petita comissió de les vendes i com a comiat vam poder baixar a saludar el Llach en persona! I, és clar, després de tot això em va costar més de dues hores poder adormir-me!

Hui m’ha costat alçar-me, no ho negaré, però va pagar la pena, tornaria a fer-ho (i no em referisc a alçar-me, és clar, sinó a això del concert...). A més, hui és un dia que tinc marcat al calendari des de fa temps perquè hui fa dos anys que vaig entrar per primera vegada en una classe, que em vaig estrenar com a profe! I, què voleu que us diga... encara no he perdut la il·lusió d’aquell 22 de febrer de 2005 (ara, la por ha disminuït considerablement!).

L'illa (II)

2007-02-09T20:39:00.000+01:00

El millor de ser en una illa mig deserta és que tens molt de temps per a pensar. I també per a viure... Però el que millor es fa en aquest raconet del món és sentir. Quan hi portes un temps t’adones que canvia d’alguna manera la forma de pensar, de veure les coses que t’envolten. T’adones que cada detall, cada gest, cada esdeveniment, es viu de manera molt més intensa, que es desperta la sensibilitat que fora d’ací podria passar desapercebuda, i arribes a tenir la certesa que encara queda molt per descobrir i per aprendre.

De moment, continuem habitant-la les mateixes persones. Ara, això és cada vegada més divertit! La por del començament ha donat pas a la seguretat que ens dóna el fet de saber que som junts i que som forts. Ja hem comprovat que encara que el vent bufe de llevant no pot arrencar-nos els peus de terra. Potser és perquè les nostres mans encara romanen ben aferrades...

No ho he confessat als meus companys de viatge, però algunes nits plore d’amagat quan pense que algun dia acabarà el camí que fins ara hem fet plegats i cadascú haurà de tornar amb la seua barca a buscar un nou port d’acollida. Tampoc no els he confessat que em fa por pensar que un dia despertarem i amb la llum del sol veurem de nou la platja que ens indicarà que el comiat està pròxim. Ni que els trobaré molt a faltar perquè des del primer dia vaig aprendre a estimar-los. Ni que ara mateix no m’imagine en cap altre lloc ni amb cap altra gent.

M’agradaria poder tancar els ulls i aturar el temps... Almenys fins que estiga preparada per a resistir els canvis. Però em sembla que, de moment, hauré de conformar-me a agafar el Beethoven a bracet i acaronar-lo fins que passe la boira d’aquestes nits perverses.

Diumenge amb Música

2007-01-30T20:22:00.000+01:00

Diumenge, com es fa cada darrer diumenge de gener des de fa uns anys, la basílica d’Algemesí reuní un grup ben nombrós de músics, entre instrumentistes i cantors, per interpretar l’oratori de Haendel “El Messies”. Es tracta d’una de les obres més conegudes d’aquest compositor, però amb la peculiaritat que la seua lletra ha sigut adaptada al valencià i, a Algemesí, és interpretada en aquesta llengua. Dos hores i mitja, aproximadament, de música, més dos descansos... un total de tres hores per recordar.

L’església va omplint-se a poc a poc, el mal oratge no deté la gent que hi assisteix amb la seguretat que el fred no els impedirà sentir un dels millors concerts de l’any. Comença a eixir l’orquestra i el cor i de sobte es fa el silenci, un silenci que només trencarà el director en alçar la batuta. A mesura que van passant les diferents parts, l’emoció va en augment: és irremeiable sentir un calfred de tant en tant despertat per un acord, per l’harmonia d’algun coral, d’alguna fuga, per algun solista... I és que aquesta és la veritable raó de ser de la música. En el moment en què una obra ens emociona i ens fa sentir quelcom ja ens ha fets seus.

De música, n’hi ha molta i d’estils molt diversos. Fins i tot diria que hi ha un tipus de música diferent per a cada persona. És bonic descobrir quina és la música que arriba a cadascú, la que s’enganxa al cor, la que amara l’ànima, la que s’ancora en la nostra vida. És la música que ens fa riure o plorar, o recordar aquella persona que ja no hi és, o aquell amor que encara no se n’ha anat... És la música que ens fa sentir vius. Amb un moment, n’hi haurà prou per enamorar-se’n, però caldrà més d’una vida per poder oblidar-se’n.

I supose que va ser tot això el que m’obligà a fer-me mestra de música. Quan una cosa apassiona algú, necessita exterioritzar-la, fer-la arribar als altres, i això és el que jo pretenc en la meua feina. La meua intenció no és només que els xiquets sàpiguen solfeig i que coneguen els compositors més importants de la història de la música, sinó aconseguir que la facen seua i puguen gaudir-la amb els cinc sentits. En defitiniva, que aprenguen a estimar-la.

Adéu, Carbonilla...

2007-01-24T21:46:00.000+01:00

Ahir va ser un dia dur. I és que no és gens senzill acomiadar-se d’algú a qui estimes, encara que aquest algú tinga les orelles grans i siga pelut. Encara que aquest algú siga un conill. Ja vaig contar-vos, no fa gaire, que teníem una amigueta nova a l’escola, Carbonilla, una conilleta toy negra preciosa. Enamoradeta, em tenia! Però de Nadal ençà havia començat a desenvolupar un comportament una mica agressiu que fins ara no havia tingut i això, en una escola, és un perill. Vam haver de prendre mesures. Parlàrem amb l’encarregat de la botiga on la compràrem i l’home ens digué que era molt estrany que un conill es llancés a mossegar (ho ha fet unes quantes vegades i, “per sort”, no als xiquets...) perquè no són animals agressius, de manera que ens va dir que la hi portàrem i que ell se l’enduria a casa, que en tenia més. Al final ens la van canviar per un altre conill. Bé, conill... Se suposa que ho és, però ja en penjaré alguna foto i em direu... Jo el descriuria com una boleta de pèl amb orelles. Eh, que això sí, d’orelles, sí que en té, l’animalet... Ja té nom, es diu Beethoven.

El camí de tornada amb el nou conill va ser difícil. Mirava Beethoven entre llàgrimes i no podia deixar de pensar en la meua Carbonilla. Mai no hauria imaginat que es pogués arribar a estimar tant un animalet. Sé que estarà bé i ben cuidada, però la trobaré molt a faltar. També sé que la nostra responsabilitat com a docents està per damunt de la nostra voluntat, i que això era el que havíem de fer, però això no fa el tràngol més suau. Mentre anàvem en el cotxe, la meua companya (i també amiga, per sort) intentava animar-me, canviar de tema, però jo necessitava plorar, em sentia malament i no volia que ningú em digués res. El cas és que, quan estic així, acabe parlant de manera poc adient i puc arribar a ferir les persones que estime, cosa de la qual després acabe penedida. Doble patiment. Angelet meu, quina paciència que té!

En fi, que hui que estan els ànims una miqueta més calmats volia aprofitar per a escriure açò en record de Carbonilla, la conilleta més bonica de tot Alacant!

Sóc rareta, què hi farem?

2007-01-16T21:04:00.000+01:00

Hui és un d’eixos dies en què tot ix malament. Potser també hi té a veure l’actitud amb què m’he alçat aquest matí (apàtica, asocial...), no dic que no. No sé. He passat part del dia evitant els companys, els grups de gent, només volia estar sola i buidar la ment, actuar mecànicament, perdre la consciència de tot per uns segons. Però és molt difícil...

Una xiqueta m’ha escrit una carta aquesta vesprada. M’ha fet gràcia, potser és l’única cosa que se salve d’aquest dia.

Després he tornat a remugar per què l’altra nit vaig haver de somniar amb qui no hauria d’haver somniat, si més no, ja no. Crec que ja no sent res per ell, n’estic prou convençuda, però quan tot sembla tornar a la normalitat torna a atacar el subconscient. I després toca analitzar-ho... Maleïda racionalitat! Però el millor de tot és que, agosarada de mi, intente donar consells sobre l’oblit... D’ara endavant romandré calladeta, que estic més mona.

De camí a casa he desconnectat la ràdio del cotxe, no m’abellia escoltar res. Ara vull sopar alguna coseta i ficar-me al llit. O millor encara: ficar-me al llit directament i resar perquè demà isca el sol d’altra manera, que si no acabaré explotant i dient coses poc adients a qui se’m pose al davant.

Demà serà un altre dia (o això espere...).

De tornada!

2007-01-09T20:25:00.000+01:00

Torne a l’aula, el meu hàbitat, amb les meues feres, amb la meua felicitat! M’encanten, m’encisen, m’enamoren!! (Bé, sí, també m’empipen de tant en tant... Però se m’oblida de seguida). Moltes vegades em pregunte si estaré fent bé o no la meua feina, és un dubte que sempre tindré, supose, perquè tinc ben arrelada la idea que sempre es pot millorar, però del que estic ben segura és que sóc feliç mentre la faig i que, ara mateix, no la canviaria per res del món.

I després d’aquestes línies, me’n torne al meu nuvolet. Sé que molts no ho enteneu, que penseu que això meu és una estranya síndrome d’Estocolm digna d’estudi... :-P Que sí, que jo reconec que açò meu no és gaire normal, però poder arribar a la feina amb il·lusió, un gran somriure i un nus a l’estómac de pura emoció no és una cosa que puga fer tothom. Ara bé, tant de bo fos així, perquè és l’únic antídot possible contra el so del despertador!!!

Cap d'Any

2007-01-02T16:38:00.000+01:00

Després de passar dos dies al costat del carrer que veieu a la foto (em va fer gràcia el nom, què hi farem?), ahir vaig tornar a casa. He passat Cap d’Any en un poble d’uns 300 habitants, enmig de la muntanya i amb la cobertura justa per al mòbil. Però ha estat bé. Tot ha sigut menjar, veure la televisió, menjar, jugar a les cartes, menjar, dormir, veure House en portugués (no, no l’entenc, però és que el DVD no tenia comandament a distància i no vam poder canviar l’idioma...), mejar, jugar al Cranium i més dormir i més menjar. Bona manera d’acabar un any i començar-ne un de nou, no? A més, ha sigut el primer any que he aconseguit menjar-me el raïm quan tocava; fins i tot anava una campanada per davant! Però vaig oblidar demanar-ne un desig...

A banda d’això, he tingut l’oportunitat de veure la neu (no l’he vista mai...), encara que de lluny, moooolt de lluny, en una muntanya que teníem al davant. He vist verd, el color aqueix que tant trobe a faltar per ací, cobrint el paisatge, he comprovat que existeix algun lloc on l’aigua ix més freda que a l’aixeta del meu col·legi i he tornat a comprovar que la gent que viu al poble és molt més agradable al tracte que la gent de ciutat de tota la vida. Fins i tot saluden quan es creuen amb tu pel carrer, encara que no et coneguen!

Ara toca descansar de tant de descans, actualitzar el bloc i celebrar que només queden 6 dies de vacances!!!

(Ah, per cert, FELIÇ 2007 A TOTHOM)

Nadal...??

2006-12-24T18:58:00.000+01:00

Ja ha tornat a arribar Nadal i, amb ell, tot allò que es repeteix any rere any: felicitacions, missatges, bones paraules, somriures acompanyats d’un “Bon Nadal”... I, perdoneu que en dubte, però tot això es fa perquè és Nadal i toca, o perquè el cor així ho dicta?

Estic farta de veure com en aquesta època de l’any el telèfon sona més que mai, la gent que en qualsevol altre moment no pensa en tu gens ni mica, ara agafa l’agenda i et truca perquè és Nadal, perquè ha passat molt de temps pensant en tu, però ara ho ha fet, i a veure si l’any que ve tenim una miqueta més de temps i podem prendre aquell café que teníem pendent... O millor encara: els missatges al mòbil, aquells que es reenvien sense pensar gaire en qui és el destinatari. Total, estan pensats per no haver de calfar-se el cap enviant una felicitació personalitzada. Que són molt bonics, sí, no ho negue, però són tots iguals. Com les targetes típiques... Si no saps què dir, fins i tot en internet pots trobar paraules adients per a qui siga. Potser és que jo sóc rareta fins i tot en això, però preferisc enviar la meitat de felicitacions i escriure el que sent de tot cor, preferisc passar una setmana sencera pensant què posar a una persona en qüestió a aprofitar eixa setmana omplint vint targetes idèntiques.

Tal volta el problema és que no sé ser hipòcrita, no he practicat gaire aquesta faceta que tan sovint mostra l’ésser humà. M’encanta la gent que saps que no et pot ni veure, i ara et posa el millor dels seus somriures per a dir-te “Bon Nadal” (ho ho ho) o “Felices festes!” mentre per dins va remugant vés a saber què. Són gent que, sens dubte, ha nascut per al teatre! No hi ha millors actors que ells.

I després aquella dèria de tothom per creure que, com que és Nadal, has de ser feliç, molt feliç! Doncs, mireu, és una època com qualsevol altra, i si estic feliç ho estaré no perquè siga Nadal, sinó perquè ho estic, i au. I si no ho estic, és perquè potser no intente amagar els meus problemes per estar en aquestes dates.

En fi, que tot això és un invent per tenir il·lusionats els xiquets (que és l’única cosa bona que hi trobe) i per a acabar d’omplir,una miqueta més, les butxaques d’El Corte Inglés.

Bones vacances a tots els que les tingueu i les vulgueu aprofitar!

Acabant el trimestre

2006-12-16T19:24:00.000+01:00

S’acaba el trimestre i cal córrer per tenir-lo tot preparat a temps: els exàmens, les notes, el teatre amb els nens, les nadales per a l’últim dia de classe, la paperassa... Fins ara estava relaxada, potser perquè sóc molt despistada i ni havia mirat el calendari, però aquesta darrera setmana no he tingut més remei que posar-me les piles!

Dilluns vaig fer als nens un examen de Valencià (que bé! Per a mi, almenys...), d’accentuació, concretament, i m’he adonat que m’encanta explicar gramàtica, m’encisa parlar de llengua, m’apassiona veure com, a poc a poc, van comprenent la complexitat del sistema lingüístic. Xe, si no fóra perquè la música m’agrada tant...

La setmana que ve els hauré de fer un altre examen, però de Coneixement del Medi. Això ja no m’agrada tant... Reconec que hi ha coses interessants i que estic aprenent de tot alhora que els xiquets, però no puc negar que sóc de lletres fins al moll de l’os. Ains, quin remei!

Però no és època només d’exàmens, no, que també estan els dinars i els SOPARS. Ahir vam tindre el nostre, el de l’escola, i, malgrat ser poqueta gent, ho vam passar d’allò més bé! La veritat és que feia temps que no reia tant, i després de la setmaneta que he passat ho necessitava.

En fi, que així estem, fent de tot, i a cent per hora. I el pitjor és que, malgrat tot, no vull que arriben les vacances...

I ja en van 24...

2006-12-06T11:33:00.000+01:00

Que cruel pot arribar a ser el perfil de Blogger... Fa uns minuts he entrat en el meu i he comprovat que ja m’havien canviat el 23 pel 24... I jo encara no m’he acostumat a aquest canvi! Que, de fet, ho és des de fa només una hora.

Rellegint el post que vaig escriure fa un any exactament sobre aquest mateix tema, he confirmat que hui podria tornar a escriure el mateix i continuar sent veritat, però també és cert que enguany, potser, hi ha un petit matís: tinc l’ànima una mica més lleugera i això em fa sentir millor.

La veritat és que no em puc queixar: tinc la meua família al costat, feina (una feina que m’apassiona i que no canviaria per RES del món), uns companys fantàstics a qui és molt fàcil estimar, uns amics que sempre hi són, per al que siga: un café, una abraçada, una llarga conversa... Però el que veritablement destacaria de hui és que els meus fantasmes i jo hem signat una treva i m’estan deixant passar un bon dia (moltíssimes gràcies, R., per la conversa d’ahir, de veritat!).

En fi, en que no és tan terrible fer 24 anys!

L'illa

2006-11-28T22:20:00.000+01:00

Vaig encallar-hi sense saber ben bé on em trobava, malgrat haver triat jo mateixa la destinació del vaixell. Tot semblava desert, i només ara puc entendre que això no va ser més que la percepció d’una nouvinguda que encara no sabia mirar amb els ulls de veritat, amb els que realment compten. Vaig caminar amb el pas no gaire ferm sobre la sorra d’aquella illa mig deserta enmig de la immensitat de l’oceà i vaig comprovar que la terra no s’enfonsava al meu pas. Vaig respirar tranquil·la, però encara no gaire confiada. Vaig descobrir que algú més havia abandonat el seu vaixell en aquella mateixa illa i vaig dubtar: qui més voldria allunyar-se de la civilització voluntàriament? I per quin motiu? Recelosa, vaig continuar caminant...

El camí era llarg, però només començar-lo vaig trobar els ocupants de l’altra embarcació. No semblaven perillosos. Ens vam acostar, vam parlar i finalment vam decidir que fer el camí junts seria bo per a tots. Ningú al davant, ningú al darrere: caminaríem els uns al costat dels altres. I així va ser.

Encara no es veu el final del camí, però continuem caminant com el primer dia. Hem descobert que tenim moltes coses en comú i algunes que ens diferencien enormement, però aquestes són les que ens fan com som i les respectem. Els passos tenen cada vegada més força, supose que ens sentim bé sabent que tenim en tot moment una mà amiga al costat dret i una altra al costat esquerre, i això també és bo. Cada vegada m'agrada més aquest lloc, no sé als altres... No sé què passarà quan acabe el camí, si l’acabarem junts, si en acabar-lo acabarà també la relació que s’ha forjat entre nosaltres, però com a viatge haurà pagat la pena. Potser cap de nosaltres anava perdut del tot quan va anar a parar a aquesta illa. O potser sí, i ha sigut l’illa mateixa la que ens ha fet trobar-nos amb nosaltres mateixos. Potser aquesta era la veritable missió d’aquest viatge... I això, doncs, també és bo.

Homenatge al Mestre

2006-11-27T07:47:00.000+01:00

Hui és un dia especial per a tots aquells que ens dediquem a l'educació dels altres. Hui, 27 de novembre, se celebra el Dia del Mestre, eixe personatge que d'alguna manera ens ha marcat i que ha posat el seu granet de sorra en el que som ara. I, per això, és just dedicar aquest homenatge que ve en forma de paraules de José Antonio Marina.

HOMENATGE AL MESTRE

"Dels records de la nostra infància emergix sempre la clara figura d’una mestra o d’un mestre, amb qui tenim pendent un deute de gratitud. Sol ocórrer que tardem molt a adonar-nos de la seua influència benefactora, i per a llavors aquelles persones que van servir de pont entre la família i la societat, que van suavitzar el desemparament dels primers dies d’escola i ens van portar de la mà pels laberints de l’abecedari i la cultura hauran desaparegut ja de les nostres vides. Un homenatge al mestre pot servir per a pagar este deute de gratitud. És per això un acte de justícia poètica.

Però també és un acte de justícia real, perquè ha de servir per a cridar l’atenció de la societat cap a una professió que, per eixa inversió de prestigis que desgraciadament patim, passa inadvertida o menyspreada. Altres admiracions més espectaculars ens fan ser mesquins en valorar les persones que ens van ensenyar les primeres lletres, que ens van obligar, amb una commovedora paciència, a dominar la nostra atenció, tan propensa a anar-se’n pels núvols, per a fixar-la en l’encerat o el quadern. Per al xiquet, ells són els màxims representants de la cultura, i, per a tots, els grans funcionaris de la Humanitat. Van saber fer-nos passar d’un món d’afectes privats a un món d’afectes socials, i ens van convertir en xicotets ciutadans, en ensenyar-nos les normes compartides.

El mestre necessita autoritat per a poder exercir bé la seua comesa, i eixa autoritat només pot rebre-la d’un generós i constant suport social. Un homenatge al mestre es convertix així en una eficaç col·laboració pedagògica. I també en una demostració d’intel·ligència ciutadana. La saviesa d’una societat, la seua estatura ètica, es demostra en els models de conferir prestigis o distincions. Quan eixos reconeixements es donen als qui no els mereixen, o deixen de donar-se a qui els mereixia, es produïx una corrupció social que ens afecta a tots. En homenatjar el mestre estem ennoblint l’espai de la nostra convivència.

Als adults ens envaïx moltes vegades el desànim davant del futur, un cert cansament de l’esdevenidor. Llavors hauríem de recordar la figura del mestre, que és el professional de l’esperança, l’incansable, humil i magnífic cuidador del futur. Amb la mateixa tenacitat amb què l’arbre florix a la primavera, ell tornarà a ensenyar que dos per dos són quatre. Ens convindria a tots tornar per un moment a eixe àmbit animós i cordial. Este homenatge pot servir també per a revifar la nostra esperança.

Per totes estes raons, de justícia, de saviesa, de propi interés, invitem xiquets i adults, pares i fills, a participar en un homenatge nacional i intergeneracional al mestre."

365 dies

2006-11-19T16:02:00.000+01:00

Qui ho diria, però hui fa un any d’aquell primer post, un post que pretenia qui sap què, un any de l’obertura d’aquest blog sense saber ben bé quina havia de ser la seua funció. Hui la tinc una miqueta més clara. Com comentava no fa gaire amb algú, no sóc molt donada a parlar, però això no vol dir que no necessite exterioritzar el que sent, el que visc, i l’escriptura és la millor manera que he trobat per fer-ho. Al llarg d’aquests dotze mesos he compartit amb tots vosaltres infinitat de coses: dubtes, pors, somnis, experiències, alegries, records, secrets... Coses que poca gent del meu voltant coneix, però que per ací són més senzilles de contar. Puc considerar-lo com un racó d’escapada, un lloc on veure’m des d’una altra perspectiva i on poder llegir diferents opinions i maneres de veure les coses sobre un mateix tema gràcies als vostres comentaris.

D’altra banda, aquest espai m’ha permés conéixer (amb les seues limitacions, clar està) gent vertaderament interessant. M’ha oferit també l’oportunitat de conéixer una miqueta millor algunes persones que ja coneixia i de deixar que elles em conegueren a mi. Una mostra de com em trobe de bé per ací és que fins ara no he sentit la temptació de tancar, ni crec que la senta pel moment. Malgrat la fredor que pot haver-hi per internet, aquests raconets solen ser espais de bona companyia, de complicitats compartides i de vivències alienes de què aprendre. I espere que així siga per molt de temps!

Moltes gràcies a tots els que alguna vegada m’heu llegit, als que m’heu comentat i als que fins i tot us heu atrevit a escriure algun correu! Recordeu sempre que cada paraula és un tresor valuosíssim que no hem de deixar de regalar-nos siga pel mitjà que siga.

Construiré un pont...

2006-11-14T21:11:00.000+01:00

Vull construir un pont. Però no pot ser un pont normal, no, que, d’aquests, ja n’hi ha uns quants arreu del món. El pont que jo vull es munta solet quan el necessite i amb una ordre es desfà. Aquest pont serveix per a creuar infinitat de coses, per a arribar a l’altra vora del riu sense dificultats, per a poder deixar enrere determinades coses abans de donar l’ordre que l’autodestrueix. És un pont que permet fugir en cas de necessitat amb la seguretat que no em seguirà ningú, un amagatall on desaparéixer per als altres i on amagar-me de mi mateixa els dies grisos, sense llum, sense flama... els dies buits.

El que encara no he determinat ha sigut el llistat de materials que necessitaré per a tal obra. Potser encara no s’han inventat. Potser necessitaré el consell d’algú amb més idea que jo en la construcció de ponts. Potser vosaltres teniu algun suggeriment...

Estimats Reis d’Orient, prengueu nota, que aquesta serà la meua comanda d’enguany.

3 anys sense Miquel Martí i Pol

2006-11-11T19:54:00.000+01:00

Hui fa exactament tres anys que una antiga professora va entrar a classe i va anunciar als que allà hi érem que aqueix mateix dia havia faltat Miquel Martí i Pol. La veritat és que fins llavors mai no havia sentit a parlar d’aquest home, i va ser aleshores quan vaig descobrir que es tractava d’un dels poetes catalans més llegit en la actualitat. També vaig saber que hi havia un cantautor anomenat Lluís Llach que va posar música a molts dels seus poemes. Tampoc no havia sentit mai aquest nom... Va ser una jornada de grans descobriments, un dia que encara recorde com si hagués estat ahir. I també recorde un dels poemes que aquesta professora ens va repartir, un poema que no pense privar-me de compartir amb tots vosaltres també com a homenatge a Miquel Martí i Pol. Espere que el gaudiu.

AQUESTA REMOR QUE SE SENT

Aquesta remor que se sent no és de pluja.

Ja fa molt de temps que no plou.

S'han eixugat les fonts i la pols s'acumula

pels carrers i les cases.

Aquesta remor que se sent no és de vent.

Han prohibit el vent perquè no s'alci

la pols que hi ha pertot

i l'aire no esdevingui, diuen, irrespirable.

Aquesta remor que se sent no és de paraules.

Han prohibit les paraules perquè

no posin en perill

la fràgil immobilitat de l'aire.

Aquesta remor que se sent no és de pensaments.

Han estat prohibits perquè no engendrin

la necessitat de parlar

i sobrevingui, inevitablement, la catàstrofe.

I, tanmateix, la remor persisteix.

Ludwig van Beethoven

2006-11-05T02:29:00.000+01:00

Malgrat l’hora que és, estic massa emocionada com per a anar-me’n al llit. Acabe d’arribar del cine, de veure “Copying Beethoven”, i qui de veritat em coneix sap el que significa per a mi aquest personatge (porte el seu nom gravat en la part de darrere de la meua esclava). Als tretze anys vaig començar a llegir-ne biografies, textos (el testament de Heiligenstadt i la carta a l’Amada Immortal), a sentir la seua música i, potser, també a enamorar-me’n, per què no? Va ser en aquesta època quan em vaig prometre que alguna vegada viatjaria a Viena i visitaria la seua tomba (i no, no sóc necròfila!).

Ludwig van Beethoven, l’home que es va sobreviure a sí mateix per poder regalar al món el tresor de la seua música. Apassionat, sensible, romàntic, esquerp, humiliant, descarat, tendre, protector, fidel, orgullós, irònic, ofensiu... Algú que es creia el que era: un GENI. I així ho deia: “Príncep Lichnowsky, el que vós sou, ho sou per atzar i naixement, el que jo sóc, ho sóc per mi mateix. Prínceps hi ha i n’hi haurà milers; Beethoven, només n’hi ha un.”

La seua vida va ser difícil des del començament: durant la infantesa va haver de suportar un pare alcohòlic amb les mans massa llargues, una mare malalta que li donava l’amor que tot xiquet necessita però que va morir massa prompte. Més endavant es va saber dissortat en qüestions amoroses (potser perquè el seu tracte no era gaire fàcil...), i per si això fóra poc, a poc a poc va anar perdent el sentit més preuat per a un músic: l’oïda. Amb tot això, qualsevol altre hauria llançat la tovallola... ell va continuar component. Físicament no podia escoltar la seua música, però les notes continuaven al seu cap, mai no les va deixar de sentir. I així va compondre algunes de les millors obres de la història de la música, obres que fan tremolar fins i tot a la butaca d’un cine, que fan sentir calfreds a cada instant, que fan impossible controlar les llàgrimes, que fan sentir amb tanta intensitat que sembla impossible respirar sense arribar a fer-se mal.

Només coneixent la seua història es pot arribar a comprendre la seua obra, n’estic segura, i per això us demanaria que llegíreu alguna cosa sobre ell, si encara no ho heu fet.

Coses de xiquets

2006-10-24T21:22:00.000+02:00

Coses de xiquets...

De segur que alguna vegada heu sentit aquesta afirmació. O m’equivoque? “És que ha fet això”, “és que ha dit allò”... No passa res, dona/home, són coses de xiquets”... Us sona ja, veritat? Doncs aquest post no va adreçat a totes aquestes coses que els més menuts diuen i fan i que nosaltres, els “adults”, amb tanta tranquil·litat qualifiquem com a “coses de xiquets”, sinó a les coses que per desgràcia s’associen només amb els xiquets perquè per algun motiu, en créixer, les oblidem o les tenim tan arraconades que oblidem que existeixen.

Algú recorda l’última vegada que va agafar unes cireres i les va convertir en dos precioses arracades? I l´última vegada que es va meravellar pels colors d’una flor? I quant de temps fa que no passeu de les llàgrimes al somriure perquè algú amb qui us havíeu barallat ha dit “d’acord... et perdone!”? Ah, ja... Que són coses de xiquets...

Doncs sabeu què és el que de veritat m’agrada d’aquestes coses de xiquets? La senzillesa (que no sempre és ingenuïtat) amb què veuen el món, la seua espontaneïtat, la seua alegria, la seua saviesa (per què no?), les seues ganes de viure, el seu entusiasme per les petites coses, la seua força, però, el que de veritat em crida l’atenció d’ells, és la seua capacitat per a somriure fins i tot amb la mirada, amb els ulls. I us assegure que, si alguna vegada tinguera poders màgics, aquesta seria una de les primeres coses que faria: posar somriures als ulls.

Per sort, no tot està perdut, ja que algun adult he trobat al meu voltant que encara recorda com es fa aquesta cosa tan complexa d’ulls i somriures que, ja sabeu:

Són coses de xiquets.

Normalitat

2006-10-18T22:14:00.000+02:00

No sé que té aquesta setmana, però tot està en el seu lloc. Estic bé. No sé ni com, ni per què, però el sol ha tornat a lluir amb normalitat... Menys mal! I és que pot semblar una bajanada, però quan ens trobem així, agust, les coses del nostre voltant tornen a funcionar. Misteris de la vida.

Dilluns vaig començar un curs de Direcció coral que, per cert, m’està encisant!! Els alumnes estan responent de meravella a classe, demà me’n vaig a veure un musical amb els meus xiquets i tenim una nova amigueta a l’escola. Qui? Doncs la senyoreta de negre que apareix a la foto del costat. A que és maca? Té quatre mesos i és una dolçoreta d’animal. Els xiquets li han posat “Flor”, però ja veurem quant de temps li mantenim aquest nom...

I ja us aniré contant més coses de tot plegat, que ara me’n vaig a veure Hospital Central.

La part invisible de l'ensenyament

2006-10-12T12:13:00.000+02:00

Quan s’aprén a fer la feina i tot seguit desconnectar? Com s’aprén a no involucrar-se més del purament imprescindible en allò que es fa? Com s’aprén a fer el cor fort per a controlar les emocions en determinades situacions?

L’altre dia vaig eixir fotuda de classe. Acabava de concloure la classe de música en un dels col·legis d’enguany. Bé, aquest col·legi és una miqueta especial pels xiquets que hi ha. No és exactament una escola, és un centre de menors on hi habiten de manera temporal per diferents raons. Vaja, que l’alumnat va canviant molt sovint. El cas és que en tancar l’aula es va acostar a mi un dels xiquets que hi ha nous, em va mirar fixament als ulls i em va dir:

-Ainalma, em dónes un bes? És que crec que me’n vaig d’ací prompte, per si ja no ens veiem la setmana que ve...

El xiquet té 10 anys i sé de bon grat que encara no se’n va enlloc... M’ho haurien dit els altres mestres, i no hi van fer cap comentari. Però el xiquet necessitava que algú li fera un bes, o una abraçada, i es va inventar això per aconseguir-ho. Em dol que no siga capaç de demanar-ho directament. Més encara: que no ho faça directament.

Per si amb això no haguera tingut prou, vaig llegir una carta que va escriure una de les xiquetes d’ací a una xiqueta d’una altra de les meues escoles (en un moment determinat vaig pensar que podrien mantenir correspondència amb altres xiquets...). A la carta li feia una xicoteta descripció de com era, tres coses, per a ser exacta, i després passava directament a demanar perdó per si l’estava atabalant, li pregava que per favor que contestara, que allà s’avorria molt, que no li fallés.... Que no li FALLÉS (ho posava amb majúscules i ho repetia dues vegades). Més de mitja carta demanant perdó per les “molèsties”.

Tot això m’arriba a l’ànima, em fa mal. Entre que últimament estic molt sensible i les experiències d’aquesta setmana, bona estic... I és que sóc incapaç de deixar de pensar-hi! Necessite això que posava al principi: aprendre a desconnectar. Si algú té la clau màgica per a fer-ho, que me la done, per favor, que l’aplicaré de seguida. I deixe d’escriure ja, que si no serà pitjor el remei que la malaltia...

9 d'Octubre: Sant Dionís

2006-10-09T11:32:00.000+02:00

Com alguns ja sabeu, hui (9 d’Octubre) se celebra la diada del País Valencià en record a l’any 1238, l’any en què Jaume I, el Conqueridor, enfront d’una host catalano-aragonesa, entrà en la ciutat de València.

Jo, per la meua part, preferisc celebrar el dia de Sant Dionís, el patró dels enamorats valencians. No coneixia aquesta dada fins fa uns anys, quan la va contar a classe una antiga professora, i d’aleshores ençà és aquesta la festa que he triat tindre. Si voleu saber-ne més i conéixer el que diu la tradició sobre la Mocadorada de Sant Dionís, cliqueu ací.

Què m'està passant?

2006-10-03T13:05:00.000+02:00

Des de fa uns dies estic prou rara: passe de l’eufòria a les llàgrimes en un sol moment, i sense motiu aparent. Per qualsevol cosa ric i per qualsevol cosa plore. Això no és normal. És cert que tots tenim dies millors i dies pitjors, però tant de canvi i tan continu m’està tornant boja. No sé què pensar, no sé què fer, no sé què dir quan algú em pregunta. De vegades necessite aïllar-me, d’altres necessite una abraçada. Vull que això passe, que acabe d’una vegada, vull tornar a ser jo. Tanta sensibilitat m’està ofegant.

Records i esperances

2006-09-26T22:17:00.000+02:00

Hi ha una cosa que m’agrada fer de tant en tant: tornar la vista enrere i fer un feedback del que ha sigut, fins ara, el meu pas pel món. I, clar està, que mai no he caminat sola. Quan pense en tota la gent que he conegut (almenys en aquells que recorde!), no puc més que sentir-me afortunada perquè, d’una manera o d’altra, la majoria ha sigut gent meravellosa. O, potser, el que passa és que, dels altres, ni me’n recorde. Siga com siga, he trobat un bon grapat de gent que m’ha aportat el seu granet de sorra, gent que m’ha ensenyat, gent de qui, sense que ells ho saberen, he aprés, gent que m’ha animat a mirar les coses d’una altra manera, amb un cristall nou, gent que, simplement, ha estat allí quan l’he necessitada. De vegades, per diferents circumstàncies, aquesta gent ha desaparegut, però de seguida ha sorgit una altra persona igual d’estupenda.

La setmana passada vaig recordar una antiga professora. Em va fer classe fa ja 9 anys, a l’institut, i és a ella a qui dec aquesta vocació meua per la música. No puc evitar preguntar-me on seria ara si no l’haguera coneguda. Quina “drecera” hauria agafat? Bé, el cas és que sempre he sentit que li ho havia de dir, que aquesta persona havia de saber com d’important va ser per a mi, la sort que vaig tindre de trobar-la enmig del meu camí. Però el problema era que des d’aleshores no havia tornat a tenir-ne notícies. Però l’altre dia, aprofitant una espurna de valor que em va animar, vaig buscar el seu número a la guia telefònica. Un to, dos, tres... i va despenjar. Sí, era ella, i després de refrescar-li la memòria, també va saber qui era jo. La conversa va ser una miqueta forçada al principi: jo no sabia com començar i ella no sabia ben bé què volia. Però al final la cosa va acabar bé. La veritat és que, des d’aqueix moment, tinc una tranquil·litat al cos...

És potser un gest sense importància, una cosa que una altra persona no hauria fet, però com em va recordar una amiga l’altre dia, la nostra és una professió en què donem molt i no sempre rebem, o almenys no tenim una recompensa al moment. De tant en tant, també necessitem saber que hem fet bé la nostra feina, que la nostra tasca ha pagat la pena, que no està tot perdut, que algú ens recorda després de 9 anys...

Jo, sincerament, seria feliç si, el dia de la meua jubilació, fent balanç, sabera que almenys he influït positivament en la vida d’un sol xiquet o xiqueta.

Intel·ligència Emocional

2006-09-18T22:28:00.000+02:00

El dia de hui m’ha servit per a recordar com sóc: 100% emocional. I no dic que no siga bo però, la veritat, una miqueta de racionalitat no m’aniria malament. De vegades em moc per impulsos, d’altres, per emocions, en algunes escasses circumstàncies, per pensaments (però nascuts d’un sentiment). Tota aquesta autoreflexió ha estat a causa d’una xarrada a la qual he assistit aquesta vesprada pel curs que ja vaig comentar que estava fent, i el tema era la Intel·ligència Emocional. Ens han parlat del que ens sol costar parlar dels nostres sentiments, definir-los, identificar-los... I potser és veritat en la majoria dels casos, però jo, particular, crec que sóc prou capaç de descriure el que sent, de verbalitzar o d’exterioritzar el que tinc més endins. El que passa, és clar, és que no ho faig davant de qualsevol. He de tindre confiança amb l’altra persona per a obrir-me. Com tots, no? O, si no, escric un post i ja està!

Però tota aquesta reflexió bé, sobretot, per una situació que he viscut hui. La veritat és que la cosa no anava amb mi, però l’he feta meua. Un dels meus defectes (o virtuts, segons es mire). No sé si això es deu a una desmesurada capacitat d’empatia (o potser el que passa és que sóc així de fava), però quan veig algú preocupat, em preocupe, quan veig algú feliç, sóc feliç, i quan veig algú plorant, plore. Aquest “algú” s’ha d’entendre com una persona propera a mi o a qui estime d’alguna manera, cosa no gaire difícil d’aconseguir. Sóc tímida, molt tímida, però solc connectar amb la gent de seguida. I això fa que de vegades només calga un dia perquè arribe a estimar a algú per sí mateix, pel que és. Ara, qui me la juga també es guanya la meua desconfiança en un sol instant... Doncs bé, hui he vist a “algú” no precisament en el seu millor moment, i m’he sentit malament. Malament per no poder fer res per canviar la situació, i malament per veure com “algú” plorava per algun altre “algú” que estic segura que no ho mereixia. I ja no sé si ha sigut això últim o la impotència el que m’ha fet plorar a mi també.

He arribat a la conclusió que no sóc emocionalment intel·ligent. Puc analitzar els meus sentiments, però no sóc capaç de canalitzar-los segons siga convenient a cada moment. L’alegria, la tristor, la ira, la por, la inseguretat, la fascinació, l’enamorament, l’odi, l’enveja, l’admiració... Tot això ho tinc dins, com la majoria dels mortals, però ells solets decideixen quan eixir a la llum, sense que la meua part racional puga interferir-hi.

I entre tots aquests pensaments ha discorregut la jornada de hui. És interessant de tant en tant això de recordar qui som i de què estem fets, o, almenys, és una de les coses que no m’agradaria oblidar mai.

Dies llargs (i productius!)

2006-09-12T21:29:00.000+02:00

Parauleta de nena bona que tenia intenció d’escriure un post des de la setmana passada. Però, mireu, coses que passen, que entre una cosa i una altra se m’ha complicat tot i ha sigut impossible seure davant de l’ordinador més de 10 minuts. Sí, sí, d’acord... m’ho complique tot jo soleta. El curs ha començat, de moment sembla que amb bon peu, i m’ha enganxat fins al punt que no trobe el moment d’anar-me’n de l’escola, sempre trobe alguna cosa a fer abans de tancar portes. Gairebé podria dir que em tiren perquè me’n vaja a dinar! Però no sóc jo sola qui fa això, per sort he trobat uns companys molt treballadors, dinàmics i amb ganes de fer coses. Arribe a casa tard, dine i me’n vaig corrent a la piscina, que era un dels propòsits d’any nou que m’havia fet (ja sabeu que l’any nou dels mestres és l’1 de setembre, veritat?), o siga, que fa una setmana només que vaig a nadar. I la veritat és que costa molt després de tant de temps! Feia més d’un any que no hi anava i estava totalment desentrenada, però en un parell de dies ja he aconseguit arribar als 70 llargs (abans en feia entre 80 i 90) en 55 minuts, que és el temps que donen. I en eixir de la piscina, a un curs. M’he apuntat aquest matí, i acabe a les 21h., en teoria, i mentre arribe a casa i tot, ja són les 21,30, l’hora de sopar i d’anar-se’n al llit a veure CSI, Hospital Central o el que toque eixe dia. Fa 10 dies que no agafe un llibre, i això que sóc addicta a la lectura! Però em sent bé, molt bé, la veritat. Continua fent-me la guitza el so del despertador, i això no canviarà en tot el curs, n’estic segura, però el café està fent el seu paper.

En només uns dies, 2 en concret, que és el temps que fa que els xiquets són a l’escola amb nosaltres, he aprés un fum de coses: he aprés que no hi ha res com el somriure d’un xiquet després d’analitzar-te durant uns segons en què no t’ha llevat els ulls de sobre (clar, ets la profe nova!), que de vegades és més important el desig de voler comunicar-se que el fet de parlar una mateixa llengua, que hi ha abraçades que no tenen preu, que les llàgrimes dels primers dies de col·le acaben calmant-se i, sobretot, que potser ha sigut una sort aterrar on sóc enguany en lloc de repetir col·le perquè això em donarà l’oportunitat (impagable!) de posar-me a prova a mi mateixa en tots els sentits, de conéixer noves maneres de treballar i d’aprendre dia a dia de la gent que tindré al voltant (d’això últim, n’estic més que segura: ja he començat a fer-ho).

Ara només em falta el més difícil de tot: saber organitzar-me per poder tenir també una miqueta de temps per al blog! Doneu-me uns dies i ho solucionaré, parauleta de nena bona altra vegada.